La tornada de ‘Dead to me’, diàfana comèdia negra que va brillar amb llum pròpia al firmament de Netflix el 2019 quan es va estrenar la primera temporada, li hauria encantat (és un suposar, és clar) a Miguel de Unamuno, no perquè com a escriptor fos home de molt acudit (només hem de repassar el seu àlbum de fotos i la seva literatura, on mai hi ha ni una ganyota de somriure), sinó perquè seva és la paternitat d’una expressió molt de moda ara, la sororitat, aquest llaç invisible que uneix les dones en un món que encara és més d’homes que d’elles. A Unamuno li va semblar que a la llengua espanyola li faltava un equivalent femení de la paraula fraternal, l’amor entre germans, així que va recórrer al seu domini del llatí i es va treure del barret les expressions ‘sororal’ i ‘sororitat’. Així era ell. De Bilbao. La Reial Acadèmia Espanyola (RAE) es va fer la longuis i no va incloure el vocable al seu diccionari fins a un molt recent 2018. Un any més i als acadèmics els agafa amb el full en blanc el ‘soròric’ èxit de ‘Dead to me’, una sèrie vital i fresca malgrat la qüestió que tracta, glups, la mort, matèria que podria ser un tabú, però als ‘Homo sapiens’, espècie rara, li agrada treure-li suc al tema i així s’han escrit amb ella obres memorables de l’humor negre. ‘Una modesta proposición’, de Jonathan Swift, i ‘Los seres queridos’ d’Evelyn Waugh, són dos exemples sublims, per si els ve de gust. En la postdata d’aquesta 35a edició de ‘molt en sèrie’ trobaran una opinió sobre aquesta obcecació humana per fer broma amb la mort. Abans, la sèrie.