‘Esto te va a doler’: una sèrie magistral sobre la pena i l’humor de l’hospital

Quan el gènere hospitalari semblava més que sobreexplotat, apareix una sèrie com Esto te va a doler (Movistar Plus+, des de dilluns dia 14) per donar-li una revitalitzadora descàrrega elèctrica. Només feia falta aplicar el corrent de la (autèntica) vida per convertir allò vell en nou i intens i devastador. Més de tres milions d’espectadors van seguir la seva estrena a BBC One. Els crítics s’ha desfet en elogis i molts ja estem reservant un lloc prioritari per a la sèrie al ‘top ten’ anual. ‘Esto te va a doler’ fa honor al seu nom però també fa riure, i el salt entre humors pot tenir forma de transició fluida o contrast brutal. És un ball impossible d’emocions que ja apareixia al llibre homònim de 2017, en el qual el guionista de comèdia Adam Kay va repassar els seus anys (2004-2010) com a metge en pràctiques de la sanitat pública. Especialitats: obstetrícia i ginecologia, dues àrees, sobretot la primera, on el contacte amb la vida (i la mort) és particularment intens. Tan intens que Kay no va haver de retocar gaire la realitat per convertir-la en efectiva ficció. O bastant més que efectiva: com dèiem, devastadorament viva. Però calia fer-hi alguns canvis, fos com fos. «Tot va començar amb els diaris que vaig escriure mentre treballava a l’hospital», explicava Kay a mitjans escollits en un esdeveniment virtual. «Una adaptació directa hauria sigut un ‘one-man show’ en la qual se’m veiés llegint tres-centes entrades de diari. Vam donar forma a un món i ens vam centrar en un període concret que em semblava molt interessant, quan vaig tenir gent que treballava per sobre i per sota meu.» Aquest últim detall serveix per conèixer les diverses cares de Kay, o del Kay de ficció, una mica displicent amb els seus inferiors i gairebé massa servicial amb els seus superiors, en part per la inseguretat que l’acompanya a tot arreu. També capaç d’enfrontar-se als pacients quan fa falta. «A l’hora de canviar coses –explica Kay–, el més important era evitar que poguessin ficar-me a la presó [riu]. Que els pacients no s’hi poguessin reconèixer. Si manteníem els detalls clínics, canviàvem els personals. I també vaig canviar moltes coses sobre gent de la meva vida privada. Hi ha gent que encara vull que em continuï parlant». Un altre recital de Ben Whishaw Un altre recital de Ben WhishawTothom coneix Whishaw, tot i que no conegui el seu nom. Ha sigut l’últim Q de la saga Bond, el John Keats de Jane Campion (a ‘Bright star’), la veu de l’os Paddington en la versió original anglesa i, ja en televisió, protagonista de grans sèries com ‘Presunto culpable’ (el germen de ‘The night of’), ‘The hour’ i ‘London spy’. Aquí trenca de riure o dolor, o trenca la quarta paret, també, com aquest jove metge que lluita per fer bé el seu exigent treball i tenir, a més, una relació amorosa. El que va atraure l’actor al projecte va ser la seva «autenticitat», explica a la premsa. «No és tan sorprenent si tenim en compte que es basa en experiències reals. Però, a més, Kay ha sabut plasmar tot això de manera brillant sobre el paper». L’autor va descriure el projecte com una «carta d’amor» al Servei Nacional de Salut del Regne Unit, però això no treu que sovint sigui més aviat retrat de les seves misèries, que tenen més pes l’any 2006, quan es desenvolupa l’acció. ‘Esto te va a doler’ està més a prop de la crua versió original britànica de ‘Getting on’ (sobre l’ala geriàtrica d’un hospital del NHS) que del glamur d’‘Urgencias’ o ‘Anatomía de Grey’. L’entrenament mèdic de Whishaw va consistir en «unes quantes tardes amb doctors que després, durant la sèrie, van estar tota l’estona amb nosaltres com a assessors». L’ideal hauria sigut anar a un hospital i sentir els seus ritmes caòtics, seguir la gent indicada, però no va ser possible perquè estàvem en meitat del confinament», assenyala l’actor. «Així que ens vam dedicar a jugar algunes tardes amb òrgans prostètics. Ambika ho va fer molt millor». Crua, però cinematogràfica Crua, però cinematogràfica Ben es refereix a la còmica Ambika Mod, fabulosa en el seu primer paper important en televisió: la novella però directa Shruti, que rep primer les crítiques d’Adam però, més aviat que tard, també la seva mentoria i amistat. Si l’acostament sembla tan real és en part perquè la directora Lucy Forbes va impedir que Ben i Ambika es coneguessin en la realitat: «Volíem fer un assaig però la Lucy va dir: NO», explica l’actriu, entre rialles. «S’hi va negar en rotund, no volia que parléssim, no volia que fóssim amics. Ho vaig acceptar de mala gana. El que veiem en pantalla és una amistat creixent en temps real». Forbes no va encertar només en la direcció d’actors. També ha trobat un meravellós equilibri entre el nervi de la càmera a l’espatlla, que permet enganxar-se als personatges en lloc de només observar-los, i solucions visuals més planejades i eminentment cinematogràfiques. El muntatge de Selina Macarthur és una lliçó de pur nervi, geni i contrastos. Benedict Spence, des de la fotografia, explota amb saviesa les paletes de color. Si afegim la banda sonora gravada per JARV IS..., l’últim projecte de Jarvis Cocker, obtenim una sèrie estètica i sensorialment sensacional. Això passarà a la història.

El més llegit