Crítica de ‘¿Quién es Anna?’: una bona història massa allargada i complicada

En la seva primera veritable creació per a Netflix (només va produir ‘Los Bridgerton’), Shonda Rhimes es diverteix i, sovint, diverteix amb la recreació libèrrima de les peripècies d’Anna Delvey, aquella presumpta hereva alemanya que entre 2013 i 2017 va estafar bancs, hotels, grups d’inversió, filantrops i VIP de tota mena en el seu camí cap a la creació d’un club exclusiu, l’ADF (Anna Delvey Foundation), amb espai prioritari per a l’art. Tota una artista de l’estafa, la russa Anna Sorokin va saltar a l’imaginari col·lectiu, sobretot, gràcies al reportatge de Jessica Pressler per a ‘New York’ que va servir d’inspiració per a una sèrie que no necessita tergiversar en excés l’aparent veritat per resultar delirant i burleta. Entre ser conte moralitzador o manual per al crim, ‘¿Quién es Anna?’ es decanta gairebé més per la segona opció, almenys en la recta inicial. Anna (Sorokin) Delvey guanyarà segurament en estatura mítica gràcies a la sèrie i, sobretot, la seva millor carta, la immensa tasca de Julia Garner com a mentidera d’alta volada; una interpretació que ara pot treure or caricaturesc de l’artifici més insensat, però poc després, o de vegades alhora, desarmar amb ràfegues de sinceritat emocional. El nostre ciceró en la història és Vivian Kent (Anna Chlumsky), una Pressler ficcional que treballa no per a ‘New York’ sinó ‘Manhattan’, i amb uns problemes personals i laborals que ocupen gairebé tant metratge com la fantasia criminal de Sorokin. ‘¿Quién es Anna?’ no és un retrat de dona, sinó de dones, amb punt de vista femení i també feminista: tant estafadora com periodista pateixen d’una manera o una altra el fet de ser dona al món, enfrontades dia rere dia a mirades condescendents, diferents maneres de ser tractades o, en el cas de Kent, la dificultat per conciliar les ambicions professionals amb la maternitat. Tot i que l’Anna no li posa les coses fàcils («¿Estàs embarassada o només molt grassa?»), la Vivian acaba connectant en certa manera amb el seu espinós objecte d’estudi, que coneix sobretot per les històries que expliquen altres persones. Parlem de vells amics descoberts per Instagram com l’entrenadora de famosos Kacy Duke (Laverne Cox), l’aspirant a cineasta Neff Davis (Alexis Floyd) o l’estilista de moda Val (excel·lent James Cusati-Moyer, nominat al Tony per ‘Slave play’), que tenen versions diferents sobre l’origen de la fortuna familiar, la nacionalitat i fins i tot els desitjos sexuals de Sorokin. Sembla conèixer-la millor el seu antic amor/soci Chase Sikorski (Saamer Usmani), ‘entrepreneur’ digital basat en el ‘Futurista’ esmentat a l’article de Pressler. Cada visió embolica una mica més el retrat robot en lloc de refinar-lo, de definir-lo una mica millor. En honor a la veritat, hem d’advertir que ‘¿Quién es Anna?’ no acaba de ser la gran, gran sèrie que hauria pogut ser. El problema no és, ni de bon tros, la seva falta de serietat. El problema és que tampoc acaba de despuntar com a ‘soap opera’ d’alta gamma. Al canviar d’ABC a Netflix, Rhimes es pot permetre un llenguatge més explícit, però amb el trasllat arriba també l’aparent imposició de fer capítols excessivament llargs (la majoria superen l’hora i el cinquè dura 75 minuts); s’enyora la precisió matemàtica de la televisió generalista tradicional. A més de drama d’estafes i periodístic, ‘¿Quién es Anna?’ és drama legal, com si Rhimes volgués rescabalar-se del fracàs de ‘For the people’. És massa coses quan en realitat, potser, només necessitava ser fidel a la fabulosa farsa de Sorokin.

Crítica de ‘¿Quién es Anna?’: una bona història massa allargada i complicada

En la primera creació de Shonda Rhimes (‘Anatomía de Grey’, ‘Scandal’) per a Netflix es troba a faltar la precisió matemàtica dels drames generalistes

¿Quién es Anna? ★★★

El més llegit