Crítica de ‘Feria: La luz más oscura’: una aventura imperfecta però encoratjadora

Durant l’última dècada i mitja hem assistit al progrés imparable de les sèries espanyoles en qüestions de factura tècnica o desafiament als patrons establerts, però encara ens queden algunes barreres per enderrocar, gèneres per conquerir. Per exemple, es troben a faltar més equivalents serialitzats de les propostes fantàstiques i de terror que es produeixen per a cine. En aquesta línia d’exploració episòdica del gènere se situaven ‘30 monedas’ i ‘Paraíso’ i se situa aquesta esperada ‘Feria: La luz más oscura’, que no sigui adaptació del llibre ‘Feria’ d’Ana Iris Simón, però que hibridi un similar punt de vista costumista amb una aura d’horror còsmic. La creació d’Agustín Martínez (’La caza. Monteperdido’) i Carlos Montero (’Élite’) s’adscriu al ‘revival’ dels noranta també present a ‘Cruel summer’, ’Yellowjackets’ o la citada ‘Paraíso’, i ho fa a més amb igual precisió que les dues primeres en les seves referències pop. Enmig d’aquella reivindicable dècada, un poble blanc de la serra andalusa (amb nom de localitat de Badajoz) es veu sacsejat pel que sembla el suïcidi col·lectiu de més de vint persones en una vella mina. Especialment trastocades queden l’Eva (Ana Tomeno) i la Sofía (Carla Campra), dues germanes adolescents els pares deles quals (Ernest Villegas i la gran Marta Nieto), en principi d’allò més normals, es presenten com a principals instigadors de la tragèdia. El que ve després és, en primer lloc, un drama sobre dues germanes soles davant un poble furibund. Soles o, bé, gairebé. L’Eva té la seva amiga Mar (subtil i excel·lent Carmen Navas), que busca més que amistat. I la més alternativa Sofia, l’aspirant a cineasta Chisco (Jorge Motos), el Dawson Leery d’aquesta història, un irredempt fan del clàssic ‘Society’ de Brian Yuzna, referència ben escollida: ‘Feria: La luz más oscura’ no deixa de ser una altra història sobre ser part d’una família de la qual, en realitat, no saps tant. Al drama personal i fins i tot social se suma un angle procedimental amb l’arribada al lloc del tinent de l’UCO Álvaro Guillén (Isak Férriz), avalat per l’agent Dorado (una altra vegada brillant Patricia López Arnáiz). Tot això es fon ràpidament amb els elements més al·lucinats del projecte, aquest xoc fosc amb un món de vertígens. Certs elements poden fer pensar en ‘Feria’ com una sèrie dissenyada per i per a l’algoritme de Netflix. Si et va agradar ‘Dark’, potser t’interessaran aquesta cova de mina, aquestes ambicions mitològiques o aquest persistent (fins al desaconsellable) dramatisme. Si et va agradar ‘Stranger things’, voldràs saber que en aquesta sèrie també hi ha un llindar pel qual entren criatures terribles. El joc de connexions es trasllada fins i tot a la banda sonora: cada aparició de cert déu menor arriba acompanyada per unes fuetades de distorsió electrònica que deuen ser homenatge al clímax d’’Aniquilación’, només disponible en streaming a Netflix. Dit tot això, és una bona notícia que aquí vulguem la nostra ‘Dark’, és a dir, una sèrie fantàstica en més d’un sentit, ambiciosa, atrevida i pertorbadora. Els creadors de ‘Feria’ aconsegueixen, a més, marcar distàncies respecte al simple pastitx quan se submergeixen en els aspectes més malsans i perversament eròtics d’aquesta secta inspirada pel gnosticisme. Cal celebrar igualment que, a més d’una trama addictiva, els seus autors persegueixin la creació d’imatges, una cosa en la qual col·laboren directors dotats per a l’estilització (Jorge Dorado i Carles Torrens) o el dibuixant David Rubín. Molt del vist a ‘Feria’, com cert descens a la profunditat d’un pantà, certa extremitat clavada a un estómac o aquest retaule infernal, queda gravat a sang i foc en la memòria.

Crítica de ‘Feria: La luz más oscura’: una aventura imperfecta però encoratjadora

El drama de terror de Netflix compensa els seus problemes amb una clara vocació d’obrir camí i la capacitat per crear imatges perdurables

Feria: La luz más oscura ★★★

El més llegit