Crítica de ‘The witcher’ (T2): la bogeria decau

A finals de 2019, ‘The witcher’ va agafar per sorpresa els escèptics que es preguntaven: ¿Un altre intent de ‘Joc de trons’ segurament destinat al fracàs a tots els nivells? Doncs no exactament. Aquesta adaptació de la saga de llibres firmada per Andrzej Sapkowski, traduïda abans en sèrie de videojocs, podia ser tan crua com la llegenda d’HBO, però tenia la seva pròpia identitat formal (molt sensorial) i la seva pròpia sensibilitat (mig ‘camp’). Gairebé sense voler-ho, fins i tot els més descreguts es van veure seduïts per la (deliberadament) tosca disposició d’Henry Cavill (el bruixot protagonista), el romanç entre Geralt de Rivia i la fetillera Yennefer (Ana Chalotra), una gairebé anacrònica profusió de nus o la intriga per saber com seria el monstre de cada episodi. L’aparent autoconsciència del deliri només afegia capes de gaudi. En algun lloc, Paul Verhoeven potser observava la sèrie per casualitat i estampava el seu segell d’aprovació. Per desgràcia, tot el que distingia ‘The Witcher’ de moltes altres fantasies actuals (incloent-hi el seu atrevit encreuament de línies temporals) es dilueix en una segona temporada, aquesta sí, reflex pàl·lid de ‘Joc de trons’. No busquin aquí orgies aturades per la paraula clau ‘raggamuffin’. Busquin, sobretot, estratègies bèl·liques i coalicions inesperades, drames a les corts i els regnes del Continent i un entrenament iniciàtic que converteix la princesa Ciri (Freya Allan), filla caiguda en sort a Geralt, en l’Arya Stark de la història. Al principi de temporada, la pregunta essencial és: ¿On és Yennefer, possible tercer vèrtex d’una perfecta família trobada? Ningú sap què va passar amb ella després del seu paper en la batalla de Sodden, en la qual va salvar els regnes del Nord abrasant la meitat de les forces de Nilfgaard. La fetillera Tissaia (MyAnna Buring) intenta esbrinar-ho tocant cadàvers per accedir a les seves últimes visions: sospita que Yennefer podria ser un dels catorze mags caiguts en la lluita. Resposta aquesta pregunta essencial, n’arriben d’altres menys interessants, sobretot lligades a qüestions polítiques i maniobres militars. Per al record quedarà, sobretot, un primer episodi que fa de frontissa entre l’antiga ‘The Witcher’ i aquesta versió massa domesticada i afligida: la trobada fascinant de Geralt i Ciri amb Nivelen (Kristofer Hivju), vell amic del protagonista, una mica canviat per una maledicció. Hi ha una imatge realment impactant, com un encreuament de ‘L’exorcista’ amb ‘Holocausto caníbal’. Es respira, a més, un plaer per l’acte d’explicar contes que s’evapora durant la resta del viatge.

Crítica de ‘The witcher’ (T2): la bogeria decau

La segona temporada de l’èxit sorpresa de 2019 rebaixa l’autoironia i la sensualitat en nous episodis de molt menys impacte

The witcher (T2) ★★

El més llegit