Crítica de ‘Jaguar’: ‘nazisploitation’ amb certs miraments

A principis de l’any passat s’estrenava, sense la repercussió esperada, ‘Hunters’, aquell fallit ‘thriller’ dramàtic amb Al Pacino com a supervivent de l’Holocaust al capdavant d’una tropa de justiciers que busca nazis infiltrats als Estats Units. La trama de ‘Jaguar’ segueix uns paràmetres inicials similars, tot i que a l’Espanya dels 60 els nazis tampoc havien d’infiltrar-se gaire i podien viure tranquils amb noves identitats sota la cura del règim franquista. També el seu protagonista, la misteriosa Isabel (Blanca Suárez), va sobreviure a l’Holocaust, o més en concret, al camp de concentració de Mauthausen, al contrari que el seu pare (Tristán Ulloa), assassinat a boca de canó pel capità nazi Otto Bachmann (interpretat per Stefan Weinert, el comandant Ziereis a ‘El fotògraf de Mauthausen’). És l’home a qui fa dècades que Isabel persegueix a la recerca de venjança i justícia per al seu pare. La seva agonia deixa de ser solitària quan creua els seus camins amb Jaguar, un grup d’agents ocults que vol fer servir Bachmann, convertit en home de la xarxa Odessa a Espanya, com a pont cap a molts altres nazis. La colla és convenientment variada quant a personalitats: el coordinador Lucena (Iván Marcos, cada vegada més Mathieu Kassovitz) pot ser tan opac com Isabel, amb la qual sembla forjar gradualment una intimitat; el conductor Marsé (Francesc Garrido) és el més filosòfic i transcendental; el jove Castro (Óscar Casas, germà petit de Mario), al contrari, el més impulsiu i imprevisible, i el falsificador Sordo (Adrián Lastra) sap mesurar les seves poques paraules perquè deixin empremta. Gairebé tots han passat per un camp d’extermini i tots han perdut algú en mans dels nazis. Un fil invisible els uneix de manera irrompible. ‘Jaguar’ no només connecta amb ‘Hunters’ en l’argumental: sobretot en els seus dos primers capítols, també sembla una sèrie en conflicte amb si mateixa, incapaç de decidir-se entre el drama (una mica plom) sobre la memòria històrica i el divertiment ‘pulp’, entre la reflexió moral i la catarsi venjativa. Els que vinguin aquí a la recerca de ‘nazisploitation’ (subgènere de temàtica nazi amb èmfasi als nus, la violència i la tortura), tan sols la trobaran en el nom de la dona de Bachmann: es diu Ilse, com Ilse Koch, la guardiana nazi que va inspirar ‘La loba de las SS’. En la seva recta inicial, ‘Jaguar’ no deixa d’aturar-se sobre els seus propis passos, d’abandonar les fugues per cornises, els tirotejos i les frases lapidàries, per recordar-nos la seva condició de Sèrie Seriosa sobre Temes Importants. Tot no es pren absolutament seriosament, sigui com sigui: resulta curiós veure Castro escoltant al cotxe ‘Todo negro’, de Los Salvajes, el 1962, és a dir, quatre anys abans de la publicació de l’esmentada cançó. La balança es decanta cap a la diversió en el seu tercer i, sobretot, quart episodis: són aquells en què ‘Jaguar’ es decideix finalment a ser un ‘thriller’ amb veritables esgarrifances i es diverteix i ens diverteix amb aquest tiroteig tan operístic al teatre o aquesta persecució marítima que aprovaria sens dubte Michael Mann. És la millor versió de la sèrie: el camí ideal per a següents episodis (els dos que encara no vam poder veure i els que ofereixi la segona temporada). Posats a demanar, tampoc estaria malament una mica més de Maria De Medeiros com aquesta convincent espècie d’M (cap de James Bond) i alguna cosa menys d’aquesta banda sonora de discutibles guitarres amb wah-wah.

Crítica de ‘Jaguar’: ‘nazisploitation’ amb certs miraments

La nova aposta de Netflix es debat entre el drama seriós sobre la memòria històrica i la catarsi ‘pulp’ venjativa

Jaguar ★★★

El més llegit