‘Ted Lasso’, la tornada d’una sèrie salvavides

¿Una sèrie basada en unes promos semioblidades de fa gairebé una dècada? No, no tot és adaptable. No, no podia ser bona. I, no obstant, ‘Ted Lasso’ va aconseguir, sobretot després d’un parell d’episodis de preescalfament (rarament un pilot de ‘sitcom’ ensenya prou bé el que serà la sèrie en qüestió) guanyar-se el respecte de la majoria de crítics i generar un sorprenent boca-orella o, en plena pandèmia, flux de whatsapp i tuits. Ningú esperava aquesta ressonància, començant per Apple TV+, que havia estrenat la sèrie en l’estiu més cru de tots: 14 d’agost, una mena de data reservada a productes pels que es té poca estima, fins i tot avui dia, quan les antigues divisions del calendari televisiu han perdut una mica de sentit. En aquestes mateixes pàgines parlem de ‘Ted Lasso’ amb una petita càpsula informativa i continuem endavant sense mirar enrere, en absolut preparats per al fenomen que ha d’arribar. Perquè ‘Ted Lasso’ va calar. I els motius no són difícils de desxifrar. En essència, motiu: l’entrenador de futbol titular cocreat i interpretat per Jason Sudeikis, un bastió de bondat i esperança en un temps de provocació polaritzadora i desànim generalitzat. Petita biografia d’una icona Petita biografia d’una icona‘Lasso’ no sempre va ser així. Quan es va donar a conèixer als Estats Units, cap al 2013, era un altre d’aquests homes blancs arrogants a què Sudeikis es va abonar durant el seu pas per ’Saturday night live’ (Mitt Romney o George W. Bush, diguem) i va continuar cultivant en pel·lícules com ‘'Cómo acabar con tu jefe’ o la reivindicable (anti)comèdia romàntica ‘Nunca entre amigos’. La cadena NBC Sports s’havia fet amb els drets de la Premier League als Estats Units i necessitava cridar l’atenció del públic sobre aquesta mena de futbol. Entra en escena Ted Lasso, entrenador ianqui del Tottenham Hotspur, tan segur de si mateix com ignorant, sorprès perquè a Europa els jugadors puguin passar la pilota a un company que és darrere seu i, sobretot, per l’absurd d’admetre els empats. «Si intentessis acabar un partit en empat als Estats Units... Això podria sortir al Llibre de les Revelacions com a causa de l’apocalipsi», afirmava. Sudeikis va creure que hi havia personatge per a estona i, per suggeriment de la seva exparella Olivia Wilde, va començar a desenvolupar una sèrie sobre un peix nord-americà fora de l’aigua. «Vam utilitzar la versió original de ‘The office’ com a model i vam fer un esborrany del pilot i idees per a episodis de la primera i segona temporades», ha explicat a ‘The New York Times’. «Després tot es va parar tres anys. Després es va creuar al camí Bill Lawrence i va fer que tot passés». El creador de ‘Scrubs’ va acabar de donar forma a les idees de Sudeikis i els seus dos vells col·legues d’improvisació Joe Kelly i Brendan Hunt (aquest últim, també actor en la sèrie: és el gran entrenador Beard). La millor versió de Lasso La millor versió de Lasso El Lasso de la sèrie és lleugerament diferent al conegut, tot i que ja des de la segona promo es va fer el personatge més simpàtic. Aquest Lasso definitiu, igual d’ignorant però més curiós, era el que un món en quarantena necessitava: una veu (cautelosament) optimista en meitat del desànim, un paio obstinat a millorar-te el dia fins i tot quan ell mateix està secretament per terra; si és a Anglaterra, és en part per mirar de salvar el seu matrimoni. Això últim explica que fins i tot algú tan naïf com Lasso accepti una oferta misteriosa: anar a treballar amb un equip de futbol professional a Anglaterra, l’AFC Richmond, de segona divisió, sense tenir-ne ni idea d’aquest esport; el seu àmbit és el futbol americà universitari. Lasso compensa la seva falta de coneixement del joc amb les seves benvingudes apreciacions filosòfiques, gairebé sempre en forma d’aforisme personal. Els membres de l’HFPA es van deixar entabanar (novament) i van decidir premiar Sudeikis amb un Globus d’Or al millor actor protagonista de comèdia. A més, la sèrie ha obtingut un prestigiós premi Peabody per «oferir la perfecta contrapartida a la prevalença duradora de la masculinitat tòxica, tant fora com dins de la pantalla, en un moment en què la nació necessita models inspiradors de bondat». I la setmana passada batia el rècord de nominacions als Emmy per a una comèdia novella: una vintena. A la recerca de la remuntada A la recerca de la remuntadaDes de divendres, dia 23, podem saber com es desenvolupa l’AFC Richmond a la Championship, equivalent a la nostra Segona Divisió. Ens retrobem amb l’equip quan porta encadenats ni més i menys que set empats, ¡set!, una cosa que horroritzaria el primer Lasso. El gran Dani Rojas (Cristo Fernández) té l’oportunitat de trencar la maledicció marcant un penal al Nottingham Forest, però l’impensable passa i tot se’n va en orris. Incloent-hi la patacada de Rojas, la salvació del qual no passa per aquesta reflexió de Lasso: «Has patit una improbable i tràgica coincidència. No tan diferent de les vistes al llarg de ‘Magnolia’, l’obra de Paul Thomas Anderson de 1999». Una solució millor sembla la psicologia esportiva, representada aquí per l’estricta Sharon (Sarah Niles), que, almenys al principi, no té la millor química amb Lasso. Niles és coneguda com l’oficial Funmi de ‘Podría destruirte’, però abans havia sigut, entre moltes altres coses, una col·lega del personatge de Sally Hawkins a ‘Happy, un cuento sobre la felicidad’. Com en aquesta pel·lícula de Mike Leigh, la pregunta principal sembla: ¿una personalitat alegre és una cosa realment beneficiosa? Hem parlat bastant de Lasso, però ni la sèrie ni el seu èxit s’entenen, d’altra banda, sense secundaris com la vulnerable presidenta Rebecca Welton (Hannah Waddingham), l’entranyable estaquirot Higgins (Jeremy Swift), la ‘influencer’ Keeley Jones (Juno Temple) o el retirat capità Roy Kent (Brett Goldstein). Les seves trames, les seves històries d’amor, esport, caiguda, transformació i resurrecció importen tant o més que les de Lasso. En una sèrie humanista, tothom és important.

‘Ted Lasso’, la tornada d’una sèrie salvavides

Apple TV+ estrena la segona temporada del fenomen còmic del 2020, amb moments de bondat i positivitat en dies pandèmics

El més llegit