Brad Ingelsby (creador de ‘Mare of Easttown’): «Vaig passar nits sense dormir pensant què diria la gent del final»

Després d’escriure pel·lícules com ‘La ley del más fuerte’, ‘Una noche para sobrevivir’ i ‘The way back’, Brad Ingelsby (Berwyn, Pennsylvania, 1980) s’ha consagrat com a guionista a seguir de prop amb ‘Mare of Easttown’, drama criminal sobre l’única detectiva de policia d’Easttown, petita ciutat de Pennsylvania, i les formes inextricables i intricades en què es creuen la seva vida familiar i la professional. Protagonitzada per una portentosa Kate Winslet, la sèrie va acabar diumenge (dilluns a Espanya) un curs triomfal a HBO. ¿Què va ser el primer a l’hora d’escriure ‘Mare of Easttown’? ¿La part emocional o l’estructura? La part emocional. Des del principi va ser sobre una dona que havia perdut un fill i havia d’enfrontar-se a aquesta pèrdua que la perseguia. Aquesta part era la més interessant per a mi. Una vegada havia donat forma a aquest personatge, vaig començar a pensar en quina classe d’història podria utilitzar-lo, com podria fer una cosa entretinguda i que capturés l’atenció de l’espectador... Però tot va començar amb el personatge, amb l’arc emocional de Mare en la sèrie. El misteri gira al voltant, una altra vegada, d’una noia morta. Però aquesta sèrie es distingeix de moltes altres amb un punt de partida similar per la seva inesperada calidesa i els moments de lleugeresa. Hi havia dues coses que em semblaven importants. D’una banda, la gent havia d’arribar a conèixer realment la noia morta, Erin (Cailee Spaeny); per això estructuralment era bàsic que tot el primer episodi estigués dedicat a ella. No volia obrir la sèrie amb un cadàver en un camp o, en aquest cas, un rierol. Volia que el personatge ressonés a cada capítol, per això va fitxar una actriu tan increïble com Spaeny. Només surt en un episodi, però mai ens oblidem d’ella, ni ens deixa de doldre el seu cas. D’altra banda, aquestes parts de lleugeresa que esmentava eren importants. Ho vaig fer pel bé del públic, perquè pogués respirar entre tanta tragèdia, però simplement perquè la vida és així: plores, rius, hi ha moments en què no saps si fer una cosa o l’altra... A l’introduir la lleugeresa tot resultava més autèntic. ¿En quin moment emergeix el tema central de la sèrie, és a dir, la pietat? Vaig escriure el guió el 2018, en un moment en què els Estats Units havien perdut de vista ideals com la compassió i l’amabilitat. La pietat em va aparèixer en la ment molt al principi del procés. Havia estat llegint molt [el poeta catòlic] Thomas Merton i donant voltes a conceptes de bondat. Pot sonar cursi o simple, però em preocupava molt que ja no ens volguéssim cuidar uns als altres. I és una preocupació que va acabar recorrent tota la sèrie. L’episodi final gira completament entorn de la pietat. El personatge de Lori (Julianne Nicholson) fa un gest definitiu de pietat quan decideix estimar el que l’ha destruït, aquest nen que li ha destruït la família, la vida i el futur. En la seqüència final, el diaca Mark (James McArdle) torna a una comunitat que ja no el considera un pària. I ofereix una homilia que condueix Mare a tenir pietat de Lori i, després de fer això, tenir finalment pietat de si mateixa i enfrontar-se a allò que l’obsessiona. La pietat apareix també al primer capítol, quan Siobhan (Angourie Rice) acudeix al rescat d’Erin després de la baralla del bosc. I aquesta és la primera vegada que algú s’apiada d’ella en la seva vida. Està sola, viu en una habitació en una petita casa als afores... Siobhan és la primera a mostrar-li pietat al preguntar-li si està bé i voler portar-la a casa. Però Erin està tan cremada que no sap acceptar aquest acte de pietat i continua caminant pel bosc, cosa que finalment la condueix a la mort. No dic que hagués de morir per anar-se’n caminant sola. Només vull assenyalar novament cap a la importància de la pietat: si l’acceptes, pot salvar-te, i si t’hi resisteixes, pot destruir-te. És una cosa que volia retratar amb tots els personatges. El del detectiu Zabel (Evan Peters, en un rol dels que canvien carreres) va ser un dels personatges més estimats. ¿La va sorprendre? No, no em va sorprendre, essencialment perquè Evan va fer un treball brillant. Quan estava en la fase de muntatge, el veia actuar i em feia por que fos tan bo. Era encantador i sabia que la gent ens odiaria, ens odiaria de veritat, quan morís. Sempre el vaig escriure com un tio encantador, però Evan el va convertir en el més encantador del món. Una de les millors escenes, segons la meva opinió, és quan està amb Mare al bar i està confessant com la seva vida no ha anat com ell esperava. És una escena que passa de la comèdia al dolor i d’aquí a l’amor i a l’esperança. Evan va ser capaç de manejar-ho tot amb fluïdesa. Crec que va triar personalment el tema de Grouper (‘Holding’) que sonava al final de l’episodi de la seva mort, quan Mare estava recolzada contra la paret i començava a assumir tot el que havia passat. M’encanta Grouper i en les setmanes anteriors al muntatge de l’episodi havia estat escoltant molt el seu disc ‘Ruins’. Tots els temes són increïbles, però sobretot m’obsessionava ‘Holding’. Jo volia que aquest episodi girés entorn de Kevin [el fill de la protagonista que es va suïcidar] i que aquesta peça fos com un leitmotiv. Sona quan Mare veu Kevin a la pantalla, una altra vegada de nou cap a la meitat de l’episodi i després al final. Aquesta regla de tres em semblava emotiva. Ens agradava tant la cançó que, de fet, vam tornar a utilitzar-la en el sisè quan Mare parla de Kevin. kranky · grouper 'holding' ¿Va anar seguint les teories sobre la identitat de l’assassí en webs de cultura pop i fòrums de Reddit? ¿Alguna el va sorprendre en particular? No vaig voler fer-hi una gran immersió, però el meu germà i la meva germana m’enviaven coses de vegades. El que més em va sorprendre va ser que tanta gent insistís tant a veure Siobhan com la culpable. En cap moment vam voler que semblés sospitosa. Em semblava més normal que la gent parlés sobre Mark o John (Joe Tippett), sobre els quals sí que havíem mirat de crear moments que es prestaven a aquestes suposicions. Però durant el muntatge no vam fer res per convertir Siobhan en amenaça. Stephen King va encertar la identitat de l’assassí a Twitter. ¿Ho va veure? ¿Li va fer ràbia? Ho vaig veure i no em va sorprendre (rialles). ¡És un mestre! No em va estranyar en absolut que ho endevinés. És massa intel·ligent. My guess as to who killed Erin in MARE OF EASTTOWN: The boy, Ryan Ross. — Stephen King (@StephenKing) 30 de mayo de 2021 ¿Fins a quin punt el va preocupar arribar a una resolució convincent? Potser la part més difícil de crear un misteri d’assassinat. M’agradaria dir que no em va preocupar, però he d’admetre que vaig passar moltes nits sense dormir. Aquestes últimes setmanes no deixava de donar voltes a les possibles reaccions al final. No sabia si havíem mostrat Ryan prou i si a la gent li importaria que ell fos el culpable. Si repasses la sèrie, hi ha moments que ho diuen tot, però no volia ocultar-los perquè ningú se sentís estafat al final. En certa manera, fins i tot em tranquil·litzo que gent com Stephen King comencés a apostar per ell. D’altra banda, tot i que haguessis endevinat l’assassí, les escenes finals amb Julianne Nicholson t’haurien d’emocionar. Confiava que l’emoció compensés una possible decepció amb la revelació final. ¿Està preparat per explicar una altra història sobre Mare? ¿És una cosa a la qual estaria obert? Ara mateix, no tinc cap altra història de Mare. Tant de bo la tingués, perquè m’ha encantat escriure Mare, Siobhan, Helen [Jean Smart] ... Tots els personatges d’aquesta comunitat. Si trobés una altra història, no m’importaria seguir. Però el més difícil és saber a quina classe de tràngol emocional s’enfrontaria Mare: ¿què puc fer per mirar d’igualar la intensitat de la primera temporada? Puc imaginar un altre misteri; a Easttown hi ha prou gent per a això. Però no sé quin seria el viatge personal de Mare. Si arriba aquell moment en què ho tinc clar, l’escriuré. Mentre arriba aquell moment, crec que ‘The way back’ [la pel·lícula amb guió d’Ingelsby estrenada l’any passat] és una bona recomanació de visionament. Toca molts temes i idees similars i té una sensibilitat semblant. Simplement, no hi ha crims. M’encantaria que la gent redescobrís ‘The way back’ després d’haver vist ‘Mare’. Es va estrenar als cines en meitat de la Covid, quan ningú anava als cines. Tant de bo molta gent s’hi acosti ara i vegi la increïble interpretació de Ben Affleck a la pel·lícula. ¿Està escrivint alguna cosa ara mateix? Vam sortir de la sala de muntatge, literalment, fa dues setmanes, així que no he tingut temps de fer gaire. Sobretot estic llegint. No sé per què, però cada vegada que intento fer una cosa diferent acabo tornant al que conec i escrivint sobre Pennsylvania i la gent que conec. Segurament serà el que passi.

Brad Ingelsby (creador de ‘Mare of Easttown’): «Vaig passar nits sense dormir pensant què diria la gent del final»

Parlem amb el creador de l’aclamat drama criminal d’HBO només un dia després de l’emissió a Espanya del sorprenent final

El més llegit