Crítica de ‘Jupiter’s legacy’: problemes amb el (super)pare

Fa ara gairebé quatre anys, el guionista de còmics Mark Millar es va fer encara una mica més ric quan Netflix va adquirir el seu segell Millarworld per gairebé 25 milions de lliures. L’acord no incloïa les seves propietats més conegudes, ‘Kick-Ass’ i ‘Kingsman’, però hi havia més que prou material per començar a treballar. Si per alguna cosa és conegut Millar, a més de ser-ho per la seva obstinació de subvertir el mite del superheroi, és per no saber deixar de crear. ‘Jupiter’s legacy’, títol cocreat amb el dibuixant Frank Quitely, tenia potencial com a sèrie perquè és un relat que cobreix diverses generacions i que explica amb una rica col·lecció de personatges. Els principals són Utopian i Lady Liberty, parella de superherois que salva el món amb familiars i col·legues des dels anys trenta, quan tots van adquirir els seus poders després de trepitjar una illa misteriosa. El Shel i la Grace (aquests són els seus veritables noms) volen passar el testimoni als seus fills, però el Brandon i, sobretot, la Chloe són ‘celebrities’ vàcues sense gran respecte pels ideals del supergrup La Unió (altres La Unió). A més de fer-ho amb els seus fills, Utopian ha de lluitar amb el seu germà Walter, àlies ‘Brainwave’, obstinat a fer un pas més enllà en el control del país i ficar els superherois en política. Les esperances entorn de la sèrie van començar a baixar quan, el setembre del 2019, es va anunciar que el seu creador, Steven S. DeKnight (‘Spartacus’), se n’anava per diferències creatives; va ser substituït per Sang Kyu Kim (guionista de ‘The walking dead’). Aquesta classe de canvis, i més a meitat de rodatge, sempre fan sospitar el pitjor: la falta d’una visió clara, en què totes les forces creatives i industrials darrere d’una sèrie hi creguin per igual. I vist el resultat, si imaginaven el pitjor, pensaven bé. La visió que ha prevalgut en aquesta sèrie sembla una de confortable consens, de por del risc. Això, en un moment en què la tele permet als superherois ser tan cínics com a ‘The boys’ o tan llunàtics com a ‘Watchmen’. On en les vinyetes hi havia dos fills cínics, sense gaire interès pel codi dels seus pares, ara tan sols la Chloe (Elena Kampouris) porta realment una vida dissoluta i esbojarrada; el Brandon (Andrew Horton, amb alguna cosa de jove Jason Patric) no es deixa temptar per superficialitats. La rebaixa en l’humor negre no molestaria si vingués acompanyada de conflictes dramàtics amb veritable interès. Sense cap tensió narrativa, ‘Jupiter’s Legacy’ alterna morosament entre seqüències d’acció superheroica no especialment distingides i, sobretot, diàlegs eterns sobre un parell de qüestions recurrents: 1) què comporta ser fill d’un home amb superpoders i 2) si els superherois han de ficar-se en política o no. Tot això, inflat amb una trama pretèrita que només era un pròleg al còmic i aquí es converteix en llarga, llarguíssima història d’orígens, amb un succés tràgic entremig. Farragosa en el seu desenvolupament, al tercer capítol la sèrie ens presenta tota una gamma de nous personatges que es converteixen en momentanis antiherois de l’acció. No sabem on mirar, ni si fa falta fer-ho. ¿Quina sèrie volia realment DeKnight? ¿Per què Millar no ha lluitat per preservar la visió original? ¿O és que ara crea més pensant en els seus joves fills, amb prou edat per interessar-se per les obres del pare? Segurament mai tindrem respostes per a res d’això. Sigui com sigui, el Millarworld de Netflix arrenca amb preocupant dèficit de diversió i emoció.

Crítica de ‘Jupiter’s legacy’: problemes amb el (super)pare

L’adaptació del còmic de Millar i Quitely és un drama superheroic sense profunditat ni electricitat

Jupiter’s legacy ★★★

El més llegit