Temporada 4 d’‘El cuento de la criada’: una sèrie més terrorífica que mai

‘El cuento de la criada’ ha sigut un títol enganyós des del principi. El creador de la sèrie, Bruce Miller, sempre es va proposar anar més enllà de l’escrit per Margaret Atwood a la seva cèlebre novel·la distòpica de 1985. Elisabeth Moss, la seva aclaparador protagonista (i productora i ara també directora), no va firmar un contracte de minisèrie, sinó un que la comprometia a treballar entre cinc i set anys en aquest projecte. Això s’hauria d’haver titulat ‘La odisea de la criada’, o millor, ‘de las criadas’: som davant un relat extens, expansiu i coral que explora des de múltiples perspectives la teocràcia patriarcal de la República de Gilead, on els homes dominen les dones i sotmeten les poques fèrtils, les anomenades ‘criades’, a violacions amb finalitats reproductives. June (Moss) es diu aquí Defred per ser propietat ‘de Fred’, el comandant d’elit encarnat per un Joseph Fiennes tan adaptatiu com gairebé sempre. La fuga de June no ha sigut constantment cap endavant, sinó un grapat d’anades i vingudes de vegades desproveïdes de coherència dramàtica. En la segona i tercera temporades –ja sense el llibre d’Atwood com a referència–, els personatges podien no actuar com s’esperava d’ells, sinó com era necessari perquè la sèrie s’allargués i allargués. Per als més pacients, tenim bones notícies: almenys en els seus tres primers episodis (de 10), els que HBO estrena aquest dijous 29 (després en caurà un cada setmana), ‘El cuento de la criada’ torna a tenir sentit i ritme i tensió. On ens vam quedar i cap a on anem On ens vam quedar i cap a on anemEn la tercera temporada, abans de cedir per complet als instints homicides i la seva segura mort al Mur, June ordia el projecte de treure de Gilead tants nens com pogués. Van arribar al final gairebé un centenar, apinyats en un avió de càrrega cap al Canadà amb un bon grapat de Marthas (a Gilead, les serventes de cases adinerades). Vam veure June per última vegada fa gairebé dos anys (agost de 2019) en el difícil preàmbul del vol dels Ángeles, malferida (i amb septicèmia), però a punt de ser guarida per les criades. Al principi d’aquesta temporada, elles cauteritzen les seves ferides i ajuden que es torni a convertir en la seva líder de facto. Un nou personatge aconsegueix, no obstant, robar lideratge i escenes a la bona June. A la cerca d’un refugi, les nostres heroïnes s’aturen a la granja de la senyora Keyes (McKenna Grace, la filla de Kiefer Sutherland a ‘Sucesor designado’), una dona que ja fa alguns dels seus escassos 14 anys que macera ràbia al seu interior. Víctima de violacions a càrrec de tota mena d’homes convidats pel seu marit, es posa del costat de June i somia amb matar. Keyes és un personatge realment transgressor, una encarnació terrorífica alhora que dolorosa i emotiva de l’esperit #MeToo. Com si volgués evitar que ens ofeguem amb l’aire irrespirable d’aquesta granja, la sèrie ens porta també cap a Toronto, on segueixen retinguts Serena (Yvonne Strahovski) i Fred (Joseph Fiennes). Ell somia amb la invasió de Gilead al Canadà i, sobretot, que June pateixi càstigs severs, una petició a la qual s’uneix de cap la tia Lydia (Ann Dowd). També al Canadà seguim el destí de Moira (Samara Wiley), que lluita perquè els nens nouvinguts s’ajustin a la seva nova vida i perquè Nichole, el nadó que June va donar a llum a Gilead, tingui la millor vida possible, i el pobre Luke (O.T. Fagbenle), encara amb esperances de reunir-se un dia amb June i la seva filla Hannah. Fragments de terror pur Fragments de terror purTerror sembla la paraula clau aquesta temporada, potser fins i tot més que en les anteriors. És així per un moment fora de pla al final del primer episodi, capaç de gelar la sang fins i tot als que creiem que ja ho hem (no) vist tot en matèria de torbació filmada. O per alguns de molt més frontals del tercer episodi (primer de tres dirigits per Moss, en el seu debut en aquests combats), gairebé catalogable en la categoria de ‘torture porn’. En la seva recerca gairebé perpètua del ‘shock’, els autors d’‘El cuhento de la criada’ poden arribar també, reconeguem-ho, cap al ridícul: al tercer capítol, el que pretén ser un final tràgic sembla més aviat el risible principi de ‘¿Conoces a Joe Black?’. Com el cop de puny d’Adam Driver a la paret conjugal a ‘Historia de un matrimonio’, és un instant dur amb potencial per a mems graciosos. Però aquests primers episodis saben, sobretot, a inesperada recuperació: el conte o l’odissea sembla que avança realment en una direcció. Sense possible marxa enrere.

Temporada 4 d’‘El cuento de la criada’: una sèrie més terrorífica que mai

Dijous s’estrena a HBO amb tres episodis, la nova tanda de 10 entregues d’un fenomen cultural

El més llegit