Crítica de ‘Los niños de la estación del zoo’: massa artifici

Gairebé no hi ha espai per respirar, o perquè els personatges respirin, entre les estilitzades imatges i els abrasius sons de ‘Los niños de la estación del zoo’, una esgotadora recreació de la immersió adolescent de Christiane V. Felscherinow, aquí més coneguda com a Cristina F., als pantans de l’heroïna i la prostitució. El llibre en què Christiane va explicar la seva odissea ja va inspirar una pel·lícula de gran èxit global: ‘Yo, Cristina F.’ d’Uli Edel. Ara, la mateixa productora que va fer aquest film, Constantin Film, reaprofita la propietat intel·lectual en format de sèrie i mirant de fer-la atractiva per al públic jove actual. Al camí cap a un producte fresc i modern s’han sacrificat moltes coses; potser massa. Natja Brunckhorst, l’actriu de la pel·lícula de 1981, tenia 13 anys quan va ser seleccionada per Edel per al paper. Jana McKinnon, l’actriu de la sèrie, d’altra banda molt notable, va néixer el 1999. La credibilitat dramàtica d’aquesta història cruament iniciàtica se’n ressent per això. Les semblances entre l’autèntic club Sound i el que veiem a la sèrie són pura coincidència. El seu DJ punxa un cop ‘Suffragette city’, de David Bowie, per un concurs, però és més de tech-house del 2021, tot i que siguem al Berlín occidental de finals dels setanta, principis dels vuitanta. No té cap sentit, més enllà de l’estalvi en royaltys que hagi pogut suposar. ¿O potser els seus responsables creuen que a un públic juvenil contemporani no pot agradar-li la música dels setanta? És com si creguessin que apujar els BPM és l’única manera d’evitar que l’espectador actual deixi el mòbil. Aquesta presumpció explicaria també la gairebé exagerada estilització de tota la proposta. El director Philipp Kadelbach segueix el Danny Boyle de ‘Trainspotting’ en la seva recerca d’imatges creatives tant per al moment de pujada com per al de baixada. De fet, de vegades el segueix al peu de la lletra: vegeu la seqüència en què Babsi (Lea Drinda), una altra de les nenes de l’estació del zoo, col·locada, és absorbida pel llit i cau cap a profunditats aquàtiques; tot un pupurri d’homenatges a ‘Trainspotting’. Però fins i tot l’esteta Boyle sabia infondre a les parts tristes un veritable descoratjament que aquí brilla per la seva absència. Només queda veure ‘Los niños de la estación del zoo’ com a possible pedrera d’actors que, en el futur, podrien i haurien de trobar projectes millors. No parlo sol de McKinnon. La sèrie és més coral que la pel·lícula i es presta molta atenció tant als pares de Christiane com a cinc amics convenientment ficcionalitzats o directament inventats. Jeremias Meyer és superb com l’Axel, el noi amable amb tots que no aconsegueix enamorar l’única noia que li interessa. I el segueixen de prop Michelangelo Fortuzzi com al no menys vulnerable Benno, per qui es decanta Christiane; Bruno Alexander com a Michi, en lluita amb la seva pròpia homosexualitat, i Lea Drinda com a l’adinerada però entranyable Babsi. A Drinda li toca, això sí, tenir converses imaginàries amb un Bowie (Alexander Scheer) que no s’assembla en res al real. La saga podria continuar: existeix com a possible base ‘Mi segunda vida’, el llibre en què Christiane explicava, de la mà de la periodista Sonja Vukovic, el dur desenvolupament de la seva història. «Mentre el primer llibre era com una novel·la romàntica amb una antiheroïna que podia despertar simpatia, el segon és més un documental d’una vida miserable», va explicar Vukovic en aquestes pàgines. Segurament no hi haurà segona temporada.

Crítica de ‘Los niños de la estación del zoo’: massa artifici

La sèrie és una reelaboració del drama de Cristina F. des d’una òptica fantasiosa i hiperestilitzada

Los niños de la estación del zoo ★★

El més llegit