¿Per què 'Antidisturbios' és la sèrie de l'any?

Amb permís de ‘Patria’ i ‘Veneno’, i a l’espera de l’esperada estrena al novembre de ‘30 monedas’, d’Álex de la Iglesia, la sèrie de l’any hauria de ser ‘Antidisturbios’, l’electritzant i controvertit ‘thriller’ policial de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña per a Movistar+. I no diem ‘sèrie espanyola’, sinó sèrie en general, perquè la proposta dels creadors de ‘El reino’ i ‘Que Dios nos perdone’ suposa un formidable salt qualitatiu en la per si mateix brillant ficció serialitzada feta aquí en els últims temps. En la sèrie, de sis episodis, un grup d’antiavalots executa un desnonament al centre de Madrid que acaba en tragèdia. A partir d’aquesta premissa, i de la posterior investigació a càrrec d’una agent d’assumptes interns, Sorogoyen i Peña es tornen a capbussar a les clavegueres de l’Estat per denunciar les enrevessades i putrefactes troques de la corrupció institucional. Públic i crítica l’han rebut amb aplaudiments unànimes per la seva gosadia temàtica i formal; sindicats policials l’han considerat directament «una porqueria». Aquest diari ha volgut estudiar les cinc raons per les quals ‘Antidisturbios’ és la sensació de la temporada. 1. El repartiment perfecte Triar els integrants del furgó antiavalots era un dels elements clau perquè tot el dispositiu generat al seu voltant no s’ensorrés. Havien de funcionar en els seus papers de forma independent, però també com a grup, ja que les seves escenes corals resultaven de vital importància per endinsar-nos en la camaraderia i l’esperit de companyerisme que els caracteritza. En aquest sentit, els sis intèrprets que conformen la unitat funcionen a la perfecció i es complementen per reforçar totes contradiccions que genera el seu treball, entre l’ebullició d’hormones masculines i la violència que integren el seu dia a dia: l’experiència atrotinada del Salva (Hovik Keuchkerian), els problemes d’ansietat d’Úbeda (Roberto Álamo), el sentit comú del Diego (Raúl Arévalo), les paradoxes morals de l’Álex (Álex García), la foscor de Bermejo (Raúl Prieto) i l’impuls juvenil del Rubén (Patrick Criado). Igual d’important era trobar l’agent d’afers interns Laia Urquijo que a poc a poc se n’anirà apropiant de la narració per convertir-se en la figura clau de la sèrie. Sens dubte, Vicky Luengo es converteix en l’autèntica revelació gràcies a una barreja entre fragilitat i fortalesa que evoca l’Emily Blunt de ‘Sicario’ a l’hora de donar vida a una dona en un món d’homes que ha de lluitar per defensar els seus principis i no deixar-se arrossegar per la voràgine de trames ocultes que hi ha al seu voltant. 2. Una concepció estilística aclaparadora A ‘Que Dios nos perdone’ i ‘El reino’, Sorogoyen havia mostrat la seva habilitat a l’hora d’acostar-se al ’thriller’ d’acció, convertint-se en un dels directors de referència dins el gènere a Espanya. No obstant, en aquesta ocasió comptava amb més espai per experimentar, amb sis capítols que li donaven l’oportunitat de compondre una concepció estilística que ho cohesionés tot al mateix temps que podia introduir variants formals depenent de cadascun dels episodis. Dels sis episodis, Sorogoyen n’ha dirigit quatre, mentre que els altres dos (el tercer i el quart) han recaigut en el seu amic i vell col·laborador Borja Soler, codirector de la seva ‘opera prima’, ‘Stockholm’. En general l’aposta consisteix a acostar el màxim possible la càmera al rostre dels personatges en els primers capítols fins a gairebé deformar-los (com passa amb Vicky Luengo mitjançant la utilització d’una lent d’ull de peix). Això comporta que les ‘set-pièces’ d’acció siguin molt més físiques, més asfixiants per a l’espectador, ja que ens trobem a l’epicentre mateix de, posem, un desnonament. Al llarg dels episodis, la càmera s’anirà distanciant a poc a poc dels personatges per prendre una visió de conjunt. Això no vol dir que el director abandoni les filigranes formals. Atenció al pla en seqüencia de 17 minuts en el capítol sis amb l’últim sopar dels antiavalots, abans que alguns s’hagin d’embarcar al ‘Piolín’; o la hipnòtica càrrega nocturna contra els seguidors radicals de l’Olympique de Marsella als voltants del Bernabéu, al ritme de la música electrònica del seu estret col·laborador Olivier Arson. 3. La sensació sorprenent de verisme Una de les moltes virtuts de ‘Que Dios nos perdone’, segona pel·lícula de Sorogoyen, era el formidable verisme que transmetia com a ‘thriller’ policial amb assassí en sèrie d’àvies al Madrid del 2011, en plena visita de Benet XVI i amb el 15-M en plena ebullició. Entrevistat per aquest diari al Festival de Sitges del 2016, el director madrileny ens explicava: «No acabo de connectar amb els cineastes que fugen del que és natural. Amb la Isabel treballem molt els diàlegs per fugir del que és pel·liculer i anar al naturalisme. Quan veig dues persones parlant com se suposa que parlen els éssers humans, me’ls crec molt més, em fico dins la història». La reflexió es pot aplicar al cent per cent a ‘Antidisturbios’, amb una sensació de realisme, ja sigui en la manera d’expressar-se dels personatges, en els detalls de les seves vides quotidianes o en les escenes d’acció, que contribueix perquè l’espectador entri en la història a tall d’experiència immersiva gairebé documental. És que no et queda més remei que creure-t’ho. 4. Atrevir-se a entrar a les clavegueres del poder A Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña sempre els ha interessat furgar en tot allò que s’amaga rere la cortina de les aparences. Una cosa és la imatge que s’ofereix de cara a la galeria i una altra de molt diferent desemmascarar la veritat i revelar els interessos particulars més foscos. Aquesta característica la trobem en el seu cine des de ‘Stockholm’ fins a ‘Que Dios nos perdone’, però a ‘El reino’ van fer un pas més enllà a l’hora d’endinsar-se en les entranyes del poder, amb els seus tripijocs, les seves caixes b, la descripció de les persones que mouen els fils a l’ombra. En aquesta ocasió, els antiavalots només seran una mena de titelles que utilitzaran les altes esferes per tapar les seves operacions de corrupció en un moment de brutal efervescència de la història recent d’Espanya. La sèrie se situa entre el 2016 i el 2017. Sentim Mariano Rajoy, llavors president del Govern, parlar per la ràdio de la situació a Catalunya prèvia al referèndum de l’1-O. Escoltem també Jordi Cuixart. A poc a poc ens anirem endinsant en aquesta espessa xarxa de mentides i ocultacions a través de personatges tan sinistres com el de Revilla, un transsumpte del comissari Villarejo ficat en tots els complots. És sens dubte la trama més arriscada i la que ens acosta de la manera més sibil·lina a la realitat política del nostre país dels últims anys i que corona l’últim episodi de manera tan ambigua com magistral. 5. Un retrat (molt) poc complaent de les UIP Quan es va saber que Sorogoyen i Peña preparaven una sèrie sobre les Unitats d’Intervenció Policial (UIP) van sovintejar els dubtes sobre el seu últim propòsit, malgrat que, en les seves pel·lícules anteriors, la parella de creadors ja havia bussejat a mar obert per les clavegueres de l’Estat. ¿Acabaria sent un rentat d’imatge per a unes forces policials marcades amb freqüència per l’ús desmesurat de la força, sense anar més lluny, el 15-M o 1-O? En aquest sentit, la resposta és un no rotund. És cert és que l’actuació policial és només el penjador perquè Sorogoyen i Peña es llancin al coll dels més poderosos, que és la seva autèntica peça de caça major, però tot i així el retrat dels agents és poc complaent: agents amb tendència als brots d’agressivitat i ansietat, assetjadors, ‘machirulos’, testosterònics, consumidors de cocaïna en el seu oci nocturn i de calmants per alleujar el dolor físic... Dos sindicats policials, el Jupol i el SUP, han manifestat el seu rebuig de la sèrie a través de Twitter, denunciat que són «unes autèntiques escombraries», que «ofèn 2.500 companys amb mentides i clixés» i que està «molt allunyada de la realitat». No tenen en compte que es tracta d’una ficció, tot i que això, en fi, és una altra història. La serie #Antidisturbios es una auténtica BASURA.💩 Que ha contado con la “documentación” y complicidad de la DGP y la JUIP...🤯 Mancha la imagen de la #UIP y de los PROFESIONALES que componen una unidad de élite de la Policía Nacional.😤 TENÉIS TODO NUESTRO APOYO.💪 pic.twitter.com/AZtHLC1hzl — JUPOL (@JupolNacional) 18 de octubre de 2020 Serie #Antidisturbios muy alejada de la realidad ❌No son drogadictos ❌No son agresivos ✅Son personas normales ✅Son defensores del orden constitucional 🛡@Sup_Policia apoya a la #UIP, unidad de élite de #PoliciaNacional reconocida internacionalmente pic.twitter.com/UoAbhY4kXl — SUP (@Sup_Policia) 18 de octubre de 2020

¿Per què 'Antidisturbios' és la sèrie de l'any?

L'impactant 'thriller' policial de Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña s'ha convertit en la sensació de la temporada. Analitzem les cinc raons del seu èxit clamorós

El més llegit