'The Eddy': quan la vida és jazz

El protagonista de la sèrie de Netflix ‘The Eddy’ és Elliot Udo, un esplèndid pianista novaiorquès que s’ha refugiat a París després de la mort del seu fill, dirigeix una banda de jazz i ha obert amb el seu amic Farid el club que dona títol a la sèrie. Ara és incapaç de tocar el piano i d’estimar. Qualsevol de les dues coses li recorda el seu fill mort. Encarnat per André Holland –actor que, malgrat intervenir a la pel·lícula ‘Moonlight’, s’ha fet gran a la televisió amb ‘The knick’, ‘American horror story’ i ‘Castle Rock’–, Elliot és un personatge 100% de Damien Chazelle, tan turmentat, desagradable i poc empàtic com els protagonistes de ‘Whiplash’, ‘La ciudad de las estrellas (La La Land)’ i ‘First Man (El primer home)’. Però aquesta no és una sèrie ideada per Chazelle, sinó un projecte que sembla haver sigut concebut per altres a la seva mesura. I no només per les característiques del personatge principal, sinó per la importància de la música com a eix sobre el qual giren la majoria d’esdeveniments. Això passava a ‘Whiplash’, protagonitzada per un jove bateria que aconsegueix trencar lligams amb el seu despòtic professor. A ‘La La Land’, en la qual Ryan Gosling també interpreta un decebut pianista de jazz. Fins i tot podríem remuntar-nos al guió de Chazelle per a ‘Grand piano’, producció espanyola realitzada per Eugenio Mira en la qual el protagonista és un virtuós del piano amenaçat en plena actuació. No oblidem que Chazelle va ser bateria de jazz abans de fer cine. El projecte era molt desitjable. Recuperar, en l’època actual, la història dels ‘jazzmen’ nord-americans dels anys 40 i 50 que van trobar refugi a París quan ningú els feia cap cas al seu país: Miles Davis, Sidney Bechet, Kenny Clarke, Bud Powell, Dexter Gordon i molts més. Alguns se’n van anar a la capital francesa perquè tenien més oportunitats de gravar. O per qüestions de segregació racial. Elliot, també de raça negra, és a París per un altre motiu, per escapar-se dels traumes d’un passat recent. Però a la sèrie s’enfronta a una voràgine d’estrès i autodestrucció. Les seves relacions són complexes o trasbalsades: amb la seva filla adolescent acabada d’arribar a París, la Julie; amb la cantant de la seva banda, la Maja; amb la resta del grup, la vídua del seu amic Farid, la màfia i la policia. Les actuacions al club són, en alguns casos, un bàlsam per a tants problemes. Chazelle, productor executiu de la sèrie i director dels dos primers episodis, ha plantejat ‘The Eddy’ com una successió de variacions i improvisacions que marquen els temps del relat. Cada capítol porta per títol el nom d’un dels personatges menys l’últim, que es titula simplement ‘The Eddy’, en homenatge al club. Aquesta és una altra de les millors idees de la sèrie, convertir aquesta petita cava de jazz en l’epicentre del relat. La televisió nord-americana de l’era clàssica ho va fer en vibrants sèries ‘noir’ com ‘Johnny Staccato’ i ‘Peter Gunn’. En el cine hi ha casos notoris com ‘Cotton Club’ i ‘Kansas City’. Al darrere de ‘The Eddy’ està primer el productor i compositor Glen Ballard, els crèdits del qual inclouen discos de Michael Jackson, Van Halen, Aerosmith, Teddy Pendergrass i Alanis Morissette. Poc jazz, sens dubte, però els temes que ha compost per a ‘The Eddy’ són una remodelació perfecta del be bop clàssic i el jazz vocal. De fet, una estrella de la música ‘mainstream’ que vol contractar la Maja per a la seva banda defineix la música d’Elliot com a bop pop. Ballard va idear el concepte original i el va passar a Alan Poul, productor i realitzador d’‘A dos metros bajo tierra’ i ‘The newsroom’. Poul va veure immediatament que el material era idoni per a Chazelle, així que va contactar amb ell i el guionista Jack Thorne per desenvolupar-lo. Thorne és el quart vèrtex del quadrilàter. Guionista de la sèrie ‘This is England’, creador de ‘La materia oscura’ i autor de l’obra teatral ‘Harry Potter i el llegat maleït’, Thorne no només ha donat una sòlida estructura a les peripècies vivencials i musicals de tants personatges. Recalca, sobretot, que va escriure uns diàlegs fluids conformes amb la improvisació en el jazz. Les converses i els acords són la mateixa cosa. Thorne i Chazelle van decidir que la majoria de seqüències d’actuacions en el club serien llargues, i això els va portar a escollir músics autèntics per interpretar els personatges. Hauria resultat molt difícil mantenir actors fent veure que toquen en seqüències tan extenses. Això li dona, si és possible, més autenticitat a la proposta. Actuacions assajades i improvisades Joanna Kulig, protagonista del film polonès ‘Cold war’, encarna la Maja. És tan bona cantant com actriu. Però la resta de components de The Eddy Band debuten –i ho fan molt bé– davant la càmera: el contrabaixista Damian Nueva Cortes, el trompetista Ludovic Louis, el saxo Joweel Omicil i la bateria Lada Obradovic. El sisè membre, el pianista Randy Kerber, té més recorregut cinematogràfic, tot i que no com a actor: ha tocat el piano a les bandes sonores de ‘Forrest Gump’ i ‘El irlandés’, va realitzar les orquestracions de ‘Han Solo: una historia de Star Wars’ i va ser nominat a l’Oscar com a membre de l’equip musical de ‘El color púrpura’. En el primer episodi també desfilen per l’escenari de ‘The Eddy’ The Josiah Woodson Quintet i el quartet de Robby Marshall, saxofonista que ha tocat amb Cassandra Wilson i Hugh Laurie. Amb els últims, després d’una sèrie de disputes personals que deixen fora del grup el seu bateria original, participa també Louis Moutin, bateria i compositor parisenc que ha col·laborat amb Martial Solal i Lee Konitz, i lidera el Moutin Factory Quintet. Afegim-hi el concurs de Benjamin Biolay en el paper del propietari del segell discogràfic per al qual vol gravar el grup d’Elliot, i la participació, en la brillant seqüència de la festa després d’un funeral, de ‘jazzmen’ francesos com Philippe Slominski (veterà trompetista els serveis del qual han sigut requerits per Paul Simon, Charles Aznavour, Cheb Khaled i Michel Legrand), Éric Mula, Vincent Payel o Raphaël Martin. Un autèntic festival jazzístic en el qual són tan importants les actuacions assajades com les improvisacions en les quals Chazelle sembla dir-los als seus músics/actors que facin el que vulguin. Els moments més entranyables, espontanis i sentits de ‘The Eddy’ arriben quan el jove marroquí que treballa al club improvisa una cançó amb la seva àvia, quan Damian Nueva es deixa anar amb un tema antillà en un bar o en el moment, encara jovial, encara lluminós, en el que Elliot i Farid toquen el piano i la trompeta en absoluta intimitat. Quatre sèries televisives amb molt jazz ‘PETER GUNN’ (1958-1961)

'The Eddy': quan la vida és jazz

El director Damien Chazelle i el guionista Jack Thorne ofereixen un autèntic festival musical a 'The Eddy', sèrie de Netflix de vocació naturalista sobre un club de jazz de París

El més llegit