En la seva curta però fulgurant carrera en la ficció cinematogràfica i televisiva (‘La llamada’ i ‘Paquita Salas’), Javier Ambrossi i Javier Calvo, els Javis, han aconseguit crear un segell autoral intransferible utilitzant els codis del costumisme cutreluxe hispà barrejat amb un còctel de referències procedents de la cultura popular i mil·lenista i travessat per una capacitat desbordant per compondre a través del gag una bateria de mems.

Darrere de les seves històries, a més, trobem una reflexió entorn de l’èxit i al fracàs, a l’èpica quotidiana dels perdedors i la seva la supervivència, a tot allò que amaga la màscara de la fama i la rebotiga de ‘showbusiness’.

També han articulat el seu discurs entorn de la identitat, a allò que suposa ser fidel a un mateix i les renúncies que això implica. Per això, no resulta estrany que, més enllà del fetitxisme ‘trash’, s’interessessin per la figura de Cristina Ortiz, àlies La Veneno, símbol de l’orgull transsexual als anys 90, però també un exemple clar de fagocitació catòdica que demostra el costat més fosc de la creació d’icones de la televisió porqueria per a la seva explotació indiscriminada i posterior destrucció.

La parella de directors es basa en el llibre de memòries de La Veneno (¡Digo! Ni puta ni santa), escrit per Valeria Vegas, que a més es converteix en un dels engranatges clau de la història a través del seu propi procés de trànsit i la seva reivindicació a l’hora de trobar referents que aportin una legitimitat social als col·lectius estigmatitzats.

Potser per això, el capítol inicial de la sèrie (‘La noche que cruzamos el Mississippi’) s’estructura al voltant de la teoria que va proposar Elisabeth Noelle-Neumann en ‘La espiral del silenci. Opinión pública: nuestra piel social’, que planteja els mitjans de comunicació de quina manera juguen un paper fonamental a l’hora de configurar un pensament predominant mentre que les posicions minoritàries romanen emmudides. Una cosa que li serveix als Javis per introduir-nos a la rebotiga del programa de Pepe Navarro a través de la reportera i mare soltera Faela (una prodigiosa Lola Dueñas) que, en la seva recerca desesperada per no perdre el seu treball, trobarà La Veneno al parc de l’Oeste i la convertirà en una estrella gairebé per casualitat.

És ‘Veneno’ una sèrie en la qual Los Javis demostren la seva maduresa com a creadors. Componen una estructura ambiciosa que bascula entre dos temps a través d’una espessa xarxa de personatges (els encerts de càsting resulten enlluernadors, i inclouen portents naturals com Paca la Piraña) que ens introdueixen en aquesta història de llums i ombres en la qual per damunt de tot hi ha amor i respecte cap a les seves criatures. És cert que grinyolen alguns diàlegs un tant impostats (la metàfora del ‘Snake’) o la seva necessitat de subratllar el discurs a través alguns recursos (la carta final) un tant efectistes i ampul·losos, però fora d’això, ‘Veneno’ està plena de bones idees i el seu primer episodi suposa una magnífica carta de presentació per a una sèrie que explora la nostàlgia com un caramel enverinat i aposta pels marges des d’una perspectiva integradora.