David Simon, cèlebre creador de ‘The wire’, va fer una excepció i va prendre una obra aliena com a referència per a la seva última sèrie, que va preparar alhora que la temporada final de ‘The Deuce (Les cròniques de Times Square)’. Per no posar-se les coses fàcils, va voler adaptar una novel·la de Philip Roth, autor conegudament difícil de portar a la pantalla; és rara l’adaptació (una de les millors és ‘Indignació’, de James Schamus) que aconsegueix capturar la seva veu i, alhora, fer-la cinematogràfica.  

Amb el suport per a aquesta gesta del seu vell col·lega Ed Burns, Simon tenia almenys l’avantatge d’haver triat un llibre bastant basat en la trama. ’El complot contra els Estats Units’ és un thriller (falsament) històric sobre uns Estats Units en què, el 1940, les eleccions no les hauria guanyat el demòcrata Franklin D. Roosevelt sinó el republicà Charles A. Lindbergh, heroi nacional convertit en polític de discurs demagog i voluntat aïllacionista.

Novel·la profètica? I tant. Si hi traiem la part d’‘heroi nacional’, podríem estar parlant de Donald Trump, que,com Lindbergh, sent fascinació per algun dictador estranger. Totes les sèries de Simon són una crida urgent a la justícia social, també les situades en temps passats, i aquesta no n’és l’excepció: li interessa que els espectadors reconeguin els paral·lelismes i vegin el present a través d’aquesta versió del passat.

La sèrie se separa del llibre en aspectes importants, començant pel punt de vista, que passa de ser exclusivament d’un fals Philip Roth adult, abstret en els seus records d’infància, a repartir-se entre tota una família jueva de Newark. S’exploren les seves reaccions a un moment polític de confusió, divisió i desconcert. En el costat correcte de la història hi ha el pare, Herman (Morgan Spector), que rebutja un ascens perquè suposaria portar la seva família a un veïnat hostil cap als jueus, o una mare, Bess (Zoe Kazan), amb la brúixola moral en perfecte estat. En l’equivocat, gent com la tieta Evelyn (Winona Ryder), còmplice de Bengelsdorf (John Turturro), rabí ultraista de Lindbergh.

En la seva essència, la sèrie és Simon pur, però aquesta vegada el ‘showrunner’ ha apostat per un estil gairebé més visual que discursiu; els directors es permeten situacions virtuoses i tot flueix amb un ímpetu (melo)dramàtic absent en altres obres de l’autor. Les decisions de direcció, muntatge, fotografia o banda sonora semblen respondre a la voluntat de fer un producte accessible. Però no sempre agradable: aquí la història acaba sent més fosca que al llibre, el final una mica arbitrari que Simon s’encarrega de reconduir a terrenys més ambigus.