En la seva tercera temporada –dues hores i mitja de durada en total, menys que les últimes pel·lícules de Tarantino, Scorsese i Malick–, els creadors de ‘Vergüenza’ arriben a cotes inimaginables malgrat que la primera i la segona ja van estar al límit quant a la vergonya que passen els seus protagonistes i la vergonya aliena que tenim quan els veiem. Jesús, el personatge encarnat per Javier Gutiérrez, és encara més esperpèntic i patètic, tot i que en l’últim episodi els seus dubtes siguin raonables.

 La sèrie, alhora, s’ha fet més àcida cada temporada. Darrere la poca gràcia i estupidesa de la parella protagonista –i de gairebé tots els altres personatges, el pare de Nuria, l’amic de Jesús, els pares d’ell, els companys de l’escola dels fills– hi ha una crítica gens velada a les convencions i, en aquesta temporada, a com d’efímera és la fama. A més, una estructura d’enquesta criminal que serveix per anticipar fets i crear renovades expectatives.

 En el primer episodi, Cavestany i Fernández Armero capturen durant el sopar amb el pare d’ella, després del que passa a la pista de bàsquet, una tensió que va molt més enllà de la burla. ¿I què passa en el partit? Doncs que Jesús perd els nervis perquè el seu fill adoptiu no para amb el mòbil i li clava un clatellot. La gent li fa fotos, la pantalla de la pista el captura en viu i en directe, es fa viral i Jesús es converteix en la vergonya nacional a partir d’un clatellot d’allò més mediàtic.

 Els autors filen prim: fins i tot James Rhodes es riu una mica de si mateix comentant els fets. Tot es dirimeix a poc a poc entre dos conceptes diferents: el de la vergonya aliena –aquest impuls incontrolable que porta Jesús i Nuria a fer el ridícul permanentment sense gairebé adonar-se’n– i el de tenir vergonya. Però el catàleg és molt ampli: les reaccions tan o més «vergonyoses» d’Óscar (insuperable Vito Sanz) al descontrolar-se amb les pastilles d’un assaig mèdic, l’halitosi descomunal del cap de Nuria, les obsessions del seu pare, unes timbes de cartes...

  Cavestany i Fernández Armero també es valen del manual clàssic quant a la comèdia: una persecució que recorda ‘Siete ocasiones’, de Buster Keaton, un gag extret dels tics nerviosos de l’inspector Dreyfus quan ja no pot més amb el Clouseau de la sèrie de ‘La pantera rosa’, una disfressa igualeta a la del comissari Villarejo. Molt divertida. I molt cítrica. I trista.