Hi ha un home que ho escriu tot a la tele britànica. O gairebé. Parlem deJack Thorne, guionista i dramaturg autor d’uns diàlegs que hauran sentit més d’una vegada. Només aquest any s’han estrenat tres sèries escrites per ell: l’aplaudida‘The virtues’(l’última de les seves moltes col·laboracions amb el director Shane Meadows), l’ambiciosa adaptació de la saga‘La matèria obscura’i la minisèrie‘The accident’, que aquesta setmana es convertia en la millor estrena de la història de Filmin. El 2020 arribarà a Netflix ‘The Eddy’, el drama musical que ha escrit per a Damien Chazelle, l’autor de ‘La La Land’. Thorne no para quiet (també és guionista cinematogràfic), però va tenir l’amabilitat de fer un lloc a la seva impossible agenda per contestar les nostres preguntes.
Un podria guanyar-se la vida només ressenyant els projectes de Jack Thorne. ¿Quan va començar aquesta bogeria?
(Rialles). La veritat és que m’agrada treballar, i sento que si em donen l’oportunitat de fer-ho, l’he d’aprofitar. Sempre he escrit a aquest ritme, en realitat. Amb vint-i-pocs anys vaig escriure tres obres de teatre alhora. La diferència és que ara s’arriben a fer moltes més coses del que escric.
Repassar la seva obra és una mica com planar per la història de la tele i el cine britànic recent. Sincerament, no sé per on començar. Anem al principi: ¿com es va ficar en això?
El meu ‘gran salt’ va ser colar una obra al Bush Theatre de Londres [‘When you cure me’, el 2005]. Jamie Brittain i Bryan Elsley, cocreadors de ‘Skins’, la van venir a veure i em van fitxar més o menys allà mateix. Va ser molt amable per la seva part.
‘Skins’ va sacsejar el gènere de les sèries juvenils a base d’honestedat, cruesa i, en fi, fidelitat a l’experiència de ser un adolescent. ¿Eren conscients d’estar fent una cosa tan nova?
En absolut. No en teníem ni idea. Només ens preocupava fer una sèrie que ens agradés a nosaltres mateixos. Després, tot es va convertir en una muntanya russa increïble. Va ser divertit estar-hi pujat.
¿Què opina d’‘Euphoria’, que no existiria si no fos per ‘Skins’?
La meva dona no té ganes de veure-la, i veiem junts les sèries. Estic provant de convèncer-la.
El 2014 estrenava ‘Glue’, una altra visió descarnada de la joventut, aquesta vegada en un context de misteri. Ha de ser del millor que hagi escrit, però no va funcionar.
Jo n’estava realment orgullós. Sobre per què no va tenir l’èxit esperat, no ho sé. Algunes coses capturen un esperit, d’altres no ho fan. Potser tenim l’ocasió de tornar-la a fer en algun altre moment.
Sembla realment interessat per les històries iniciàtiques. També va contribuir a l’adaptació al cine de ‘Mi vida ahora’, el clàssic ‘young adult’ de Meg Rosoff.
Hi vaig contribuir, però només una mica. Les històries iniciàtiques m’encanten. He tornat una vegada i una altra a aquesta època formativa; els anys en què tot el que fem dona forma als adults que serem.
Aquesta no és l’única adaptació de la literatura infantil o juvenil en què ha participat. Està ‘Wonder’, per descomptat. I també ‘La materia oscura’,
Essencialment, fer justícia a un material de partida tan increïble. Simplement això, provar d’estar a l’altura de Pullman. La seva escriptura és tan densa i brillant que trobar la manera de traslladar-la a la pantalla pot ser complicat.
¿Ha introduït en el guió molts elements de la nova trilogia?
¡No, no gaires! Diria que el principal és el començament de la primera temporada.
Des de començaments de dècada, no ha deixat de treballar amb el director Shane Meadows, primer a les sèries ‘spin-off’ de ‘This is England’ i fa poc a ‘The virtues’
Tota la importància del món. És un home amb una ànima immensa. I treballar amb ell no s’assembla a cap altre encàrrec... ¡L’estimo tant!
‘The virtues’ s’ha convertit en clàssic de culte en un temps rècord. ¿De quin aspecte de la sèrie n’està més orgullós?
De Shane. Estic orgullós de com ha sigut capaç de reflexionar sobre el que li va passar [la sèrie es basa en un fet terrible de la seva infància]. Va trobar la manera de processar el seu dolor i convertir-lo en material dramàtic. Una cosa que no és fàcil de fer.
«M’interessa explorar l’època en què tot el que fem dona forma als adults que serem»
Aquesta setmana ha arribat a Espanya ‘The accident’, tercera part d’una trilogia de drames sobre la societat britànica i el seu reflex als mitjans. ¿Sempre va pensar en ‘National treasure’, ‘La desaparición de Kiri’ i ‘The accident’ com un tot?
Des de molt al principi, sí. No des del principi del tot, però després d’entendre de què tractava ‘National treasure’, em vaig preguntar quines altres històries podia escriure en aquesta línia.
¿Com va sorgir la idea de ‘The accident’?
En aquest cas concret, volia fer alguna cosa sobre temes de classe, sobre l’exclusió del poder. Llavors va succeir la tragèdia de la torre Grenfell i tothom va començar a parlar sobre homicidi corporatiu. No entenia gaire bé allò i volia entendre-ho.