La ‘tempesta perfecta’ de l’infrafinançament local: per què els alcaldes metropolitans demanen auxili

El context de l’aprovació inicial de les ordenances fiscals del 2024 als grans ajuntaments de la regió metropolitana de Barcelona ha posat en el centre de la conversa pública de les ciutats l’infrafinançament al qual els consistoris apel·len per justificar la pujada generalitzada d’impostos. La suma de la inflació, el ‘forat’ pressupostari que els ha causat deixar d’ingressar l’impost de plusvàlua i un marc legal de finançament anquilosat són la ‘tempesta perfecta’ a què les administracions locals apel·len a l’alçar la veu en el seu ‘SOS financer’. EL PERIÓDICO radiografia a continuació les claus que expliquen les raons en les quals els ajuntaments justifiquen les seves reclamacions entorn del seu finançament. La inflació, la gota que fa vessar el vas La pujada de l’índex de preus de consum (IPC), l’últim increment del qual marca un +3,5%, és un dels principals arguments dels consistoris per justificar l’augment de la pressió fiscal per al ciutadà de cara a l’any 2024. Malgrat que en alguns casos puntuals, com Badalona, l’increment de l’impost sobre béns immobles (IBI) se situa per sota de l’actual dada d’inflació, a la majoria de ciutats el tribut s’augmenta per sobre de la crescuda de preus, i els governs locals n’argumenten l’actualització d’acord amb les despeses extres que suposa la inflació a la corporació local. A més, des del món local clamen contra altres pujades de preus. Entre d’altres, destaquen la pujada del preu del diner, és a dir, dels préstecs, crèdits i interessos que assumeixen les corporacions locals, així com els increments de sou dels treballadors públics. «No dic que no hagi d’apujar-se, sinó que [el Govern central] ens aplica el percentatge que ells consideren oportú, però alhora no ens dota dels ingressos que ens permetin fer front a aquesta despesa sobrevinguda», explica la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis, Meritxell Budó. El ‘forat’ de l’impost de plusvàlua Una altra de les carències en les quals incideixen les administracions locals és el ‘forat’ que ha deixat en els pressupostos municipals la pèrdua de l’impost de la plusvàlua des que el tombés per la via judicial el Tribunal Constitucional. Per exemple, des de l’associació Arc Metropolità, que integra municipis catalans tan importants com Sabadell, Terrassa o Mataró, xifren en 26,4 milions la quantia que van deixar d’ingressar conjuntament les ciutats el 2022, que van recaptar així el 46,64% del que es preveia inicialment després de la sentència del Tribunal Constitucional. A l’Hospitalet, segona ciutat de Catalunya, calculen que el canvi en la plusvàlua es reflecteix en una pèrdua del 30% respecte als pressupostos prepandèmia. En el context d’Espanya, el Ministeri d’Hisenda va calcular que la pèrdua durant el 2022 va ser d’uns 830 milions, una caiguda del 40% en relació amb l’any anterior. Sense anar més lluny, tal com ha publicat aquest diari, Barcelona es veu obligada a tornar uns 60 milions d’euros per l’anul·lació de l’impost de plusvàlua. La despesa extra per competències no obligatòries Segons remarquen veus destacades del municipalisme català, un altre dels epicentres financers conflictius és el de les competències no obligatòries que acaben assumint els ajuntaments per delegació o directament incompareixença d’administracions supramunicipals, però que, al no ser-los preceptives en termes legals, únicament els generen despeses però no ingressos. A això es va referir recentment en un ple d’aprovació inicial d’ordenances fiscals l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon (PSC), que es va mostrar crítica amb la reforma del 2013 de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), que deixa indeterminat aquest encaix competencial. «La Generalitat i l’Estat fa molt temps que no escometen la reforma del model de finançament dels ajuntaments», va reclamar Parlon, amb la qual es presenten des de l’Associació Catalana de Municipis. Un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen que cita Maite Vilalta, doctora i professora de la Universitat de Barcelona (UB) especialitzada en hisendes locals, és el de les escoles bressol. «Els consistoris han incrementat la seva despesa per fer front a les seves realitats locals que no s’han correspost amb un model de finançament que els permeti compensar-lo amb recursos», afegeix Vilalta. Injecció de 75 milions de la Diputació de BCN Mostra del malestar i preocupació dels consistoris entorn dels seus fulls de ruta financers és la recentinjecció de 75 milions d’eurosque ha anunciat la Diputació de Barcelona (Diba), administració que dona servei als municipis de la província. En paraules de la presidenta de la Diba, l’alcaldessa de Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret (PSC), l’objectiu de la mesura és permetre «que les corporacions municipals puguin tancar l’any i els seus exercicis pressupostaris sense dèficit», a més d’aportar-los liquiditat per als inicis del 2024. Aquests recursos, no obstant, no són vistos per les corporacions locals com una solució ni de bon tros definitiva, sinó com un «baló d’oxigen que resol una situació puntual», defineix Meritxell Budó, presidenta de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). Moret i Budó coincideixen en la necessitat de reformar integralment el sistema de finançament de les administracions locals. «Amb aquesta aportació de la Diba estem tapant un forat, que va molt bé perquè no s’escapi l’aire, però que no resol el problema de fons», conclou Budó. Falta d’autonomia financera dels ajuntaments Més enllà de la situació d’emergència actual, l’infrafinançament de les corporacions locals és un problema estructural. La llei reguladora de les hisendes locals de 1988 ja destacava al seu preàmbul que l’evolució històrica de la hisenda local espanyola és, des de meitats del segle XIX, «la crònica d’una institució afectada per una insuficiència financera endèmica». Vilalta explica com encara avui bona part del finançament local pivota entorn d’aquesta legislació, mentre que les responsabilitats i la despesa que assumeixen avui els ajuntaments dista molt dels dels anys 80. Des d’aleshores hi ha hagut algunes reformes que diferents veus del món local i acadèmic qualifiquen d’insuficients. Entre d’altres, Vilalta destaca una reforma del PP el 2003 que, entre altres qüestions, va restringir la recaptació de l’impost d’activitats econòmiques i va compensar els municipis via subvencions. És a dir, que els consistoris van veure incrementada la seva dependència d’administracions supramunicipals. Des del món local també critiquen la reforma del 2013 de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), la qual deixa indeterminat l’encaix competencial que porta els ajuntaments a assumir competències no obligatòries sense els corresponents recursos. És per això que el municipalisme català demana el desplegament de la llei catalana de finançament local que contempla l’Estatut de Catalunya i una reforma estatal per formalitzar un àmbit competencial propi i un model de finançament que s’adapti a aquest nou marc i permeti una autonomia tributària més gran als ajuntaments.

La ‘tempesta perfecta’ de l’infrafinançament local: per què els alcaldes metropolitans demanen auxili

Aquestes són les claus que expliquen les raons en les quals les ciutats justifiquen les seves reclamacions financeres

CONTEXT | SOS dels ajuntaments de la Gran Barcelona pel seu infrafinançament: «És una situació límit»

El més llegit