La segona vida de Benito Pocino: «El Mortadel·lo queda per al record»

A Benito Pocino (Barcelona, 1957) el continuen parant puntualment pel carrer gairebé dues dècades després d’encarnar el personatge del Mortadel·lo en el llargmetratge Mortadel·lo i Filemó (2003). A Santa Coloma de Gramenet, ciutat on viu actualment des de fa un parell d’anys, alguns veïns se’l queden mirant, el paren i li demanen fotos. I, tot i que ell hi accedeix gustós perquè prefereix passar desapercebut però no li fa res, ho fa assumint que tot el relatiu al personatge del dibuixant Francisco Ibáñez és ja part d’una altra vida que va arribar a la fi quan la seva cara va deixar de sortir a les pantalles. «El Mortadel·lo queda per al record: allò va ser bonic», afirma a EL PERIÓDICO Pocino, que no concedeix entrevistes des de fa anys i fa broma sobre l’exclusivitat d’aquesta al parc dels Vidres de Santa Coloma, on ha acabat primordialment pels arrendaments més econòmics del municipi després de «viure sempre de lloguer» en barris barcelonins com les Roquetes i el Gòtic. Pocino, que no va cursar estudis d’interpretació i que no es va considerar mai professional, parla de la seva breu però intensa experiència interpretant el Mortadel·lo com una anècdota inoblidable que no ha provocat que deixi de ser «el mateix de sempre»: continua vivint sol; continua treballant a l’oficina de Correus de Via Laietana, on preveu jubilar-se en una mica més d’un any; continua disfrutant de cafès amb llet en bars de barri i continua col·leccionant motxilles i rellotges amb esferes grosses. «Fa molt que no em truquen del cine, però tampoc en tinc necessitat: ja vaig viure l’experiència i haver sigut allà és per a mi un trofeu, no passa res», es resigna Pocino, tot i que entre línies admet la nostàlgia d’aquell temps en què va saltar a la fama i eren constants les peticions d’autògrafs i fotografies.Per exemple, diu que troba a faltar «la gent dels rodatges: m’encantaven els vestuaris, els decorats, el so...». «Durant uns anys vaig sentir que la gent em volia veure feliç», sentencia. «Em va fer mal pels espectadors» Tot i que Pocino va arribar a la fama arran de Mortadel·lo i Filemó, primer film que va protagonitzar, des de 1987 havia participat en diverses pel·lícules com a figurant. La primera, Angoixa (1987), dirigida per Bigas Luna, va ser la llavor del que passaria 15 anys més tard. «Javier Fesser, director de Mortadel·lo, havia contractat el mateix maquillador que va treballar a Angoixa. Després de molts càstings, aquest mateix maquillador li va ensenyar la meva foto a Fesser; em van trucar, vaig fer la prova i va sortir bé», explica Pocino. Al referir-se a la seva «foto», Pocino deixa entreveure com de determinant va ser el seu característic físic, certament similar al del Mortadel·lo, per saltar a la fama a través del cine. ¿S’ha sentit d’alguna manera una joguina trencada? ¿S’ha sentit utilitzat per la indústria? «Utilitzat no, però reconec que pensava que tindria més protagonisme a la pel·lícula i després no va ser així, la qual cosa em va fer mal sobretot pels espectadors. No soc el primer a qui li passa una cosa així: si no, mira Marisol». «No vaig voler tornar a passar per l’adreçador» Quan es va estrenar la segona part del film, Mortadelo y Filemón. Misión: salvar la Tierra (2008), finalment protagonitzada per l’actor Edu Soto en el paper del Mortadel·lo, es va parlar sobre les desavinences econòmiques que havien apartat Pocino del projecte. Ell mateix confirma ara els rumors: «És cert que a la segona part de la pel·lícula no vaig voler tornar a passar per l’adreçador». Quan un actor comença, assegura, «és normal que hi hagi petites preses de pèl». Ja experimentat, Pocino va incrementar les «exigències», sense concretar-ne els detalls, i «ells [la productora] no me les van acceptar». Va ser llavors quan l’actor va quedar fora del rodatge. «Tant em va fer no ser a la pel·lícula, però no pot ser que ells s'engrosseixin les butxaques gràcies al personatge i el mateix personatge no pugui engrossir-ne les seves», defensa Pocino. Tornar a ser el Mortadel·lo ¿Com és avui un dia qualsevol de Benito Pocino? Ell insisteix en la vida pròpia d’un ciutadà anònim: «Cafès amb llet, navegar per internet en pàgines que m’agraden i anar a la meva: he conegut tantíssima gent durant la meva vida que ja no m'atreu gens compartir el meu temps». El teatre li agrada, però el seu horari a Correus (de 14:00 h a 22:00 h) i els seus «problemes d’audició» no li permeten freqüentar-lo. Després de tants anys apartat del cine, ¿tornaria a encarnar el Mortadel·lo? «Tot depèn de les negociacions», assenyala Pocino en la línia dels motius econòmics pels quals no va participar en la segona part del film. «Jo no em canso de res, però s’ha de mirar tant la part econòmica com la d’actor. Si és com a mi m’agrada, ho faria, sí, és clar», conclou l’intèrpret, que manifesta que ha deixat al marge «totalment» aquell moment de la seva vida, entre altres motius perquè «en el cine hi ha bona gent, però és un cercle tancat i molt hermètic». Sí que va conèixer al seu dia Francisco Ibáñez, «un paio molt alegre, molt xerraire i molt bona persona». Avui, però, «no tinc relació ni amb ell ni amb ningú». Llegeix totes les notícies de Santa Coloma a EL PERIÓDICO Santa Coloma

La segona vida de Benito Pocino: «El Mortadel·lo queda per al record»

L’actor atén EL PERIÓDICO a Santa Coloma de Gramenet, ciutat on avui viu com a ciutadà anònim malgrat que els veïns continuen reconeixent-lo

«Fa molt que no em truquen del cine, però tampoc en tinc necessitat: ja vaig viure l’experiència i haver sigut allà és per a mi un trofeu», afirma Pocino

El més llegit