Sant Jordi transgressor per transversal

En una societat dividida entre bons i dolents, on els bons són sempre els meus i els dolents són els altres, resplendeix, com una anècdota, un dia transversal com Sant Jordi. És difícil segregar quan ni el llibre té títol ni la rosa color. Ens quedem amb els dos ingredients d’entesa: uns fulls enfilats gràcies a un llom i una flor amb pètals. Sense contingut. Això és el que mou Sant Jordi. Això és el que provoca que existeixi una comunió coincident, allunyada d’ideologies o punts de vista, que es fusiona al carrer a onades de ciutadans mirant o comprant un llibre i una rosa. Mereix un estudi social i psicològic. Com és possible que una societat que està tan disposada a enfrontar-se (de bon rotllo, però amb tot el mar de fons possible) en debats que només fan que perjudicar el diàleg i la construcció de projectes, aconsegueixi impulsar, un dia a l’any, l’esperit, diria que encara sincer, de ballar al mateix so. És una sensació de pressentiment comú. Com si la gentada que va d’un lloc a l’altre per mirar i deixar-se veure, per comprar-se un llibre o regalar una rosa, tingués el mateix batec, però amb característiques diferents. Em recorda la frase que va encunyar ja fa més de 30 anys l’organisme de la Comunitat Europea, llavors l’anomenaven així, per explicar que tots som més semblants del que ens pensem. «Tots iguals, tots diferents». Es va popularitzar durant massa poc temps, a finals del segle passat. Però és un missatge contemporani. Tots a buscar un llibre, tots a buscar una rosa. És cert que un Sant Jordi que coincideix amb l’arrencada d’una campanya electoral tendeix a caure en la divergència d’opinions. No obstant, el 23 d’abril sembla un dia de treva. Fa uns 30 anys això mateix també passava en l’altra Diada, la de l’Onze de Setembre. Des del punt de vista polític, els partits relaxaven els seus missatges i entraven en una fase de pax romana. Però això es va perdre fa tantíssim temps que caldria un aprofundiment en l’hemeroteca per entendre què passava. Ara només ens hem quedat amb Sant Jordi, en què la discussió més acalorada és saber si Paz Padilla amb el seu llibre es pot situar en el mateix espai editorial que Mariana Enríquez. Les dues amb l’encanteri de les seves personalitats, que aconsegueixen addictes entre diferents tipus de lectors. Però res a veure. Són aquest tipus de controvèrsies tan típiques d’un Sant Jordi, o de qualsevol fira del llibre, a què pagaries per assistir. I ja se sap, els mediàtics sempre arrasen en vendes. I tant és. No va de volum de llibres venuts. És clar que el problema a Sant Jordi és si un escriptor de culte pot asseure’s al costat d’un autor televisiu. ¡I el de culte pot ser un premi Cervantes! La realitat en aquests casos és ingrata. N’he donat fe en moltes ocasions. Llargues cues per al mediàtic i quatre amics al costat de l’hiperpremiat. He de reconèixer que no he vist mai un escriptor premiat enfadar-se per això. Els que juguen amb la ficció saben bé on és la realitat.

El més llegit