Jaume Clotet:"La literatura catalana ha d'abraçar tots els gèneres per culminar el seu potencial"

Jaume Clotet, com la majoria d'escriptors amb llibre en aquestes dates, viu dies molt atrafegats de llibreria a llibreria amb actes de promoció. Per aquesta entrevista vam quedar a la terrassa de la llibreria Laie de Barcelona, en un pati d'illa de l'Eixample tranquil als matins, envoltat de grans plantes i amb la visita inesperada d'una merla. Clotet està embarcat en una gira de presentacions de la seva última novel·la, 'La germandat de l'Àngel Caigut', que va aconseguir el Premi Josep Pla 2024. La història relata els esforços per protegir un formidable secret al llarg de diversos moments històrics des de la caiguda del regne de Jerusalem, la Roma dels Borgia o la fi de l'Alemanya nazi, en una missió que recau en un monjo de Montserrat i una mossa d'Esquadra a Barcelona d'avui dia. D'on neix la idea de fer aquesta novel·la? Jo ja havia escrit altres novel·les històriques, ['Lliures o morts' i 'El càtar proscrit', premi Néstor Luján] així que per al meu nou llibre vaig posar en un paper quatre idees diferents. La que va donar peu a 'La germandat de l'Àngel Caigut' era la quarta, i la idea l'encapçalava una frase: “Jo això no sóc capaç de fer-ho”. Les altres tres eren trames històriques, però aquesta era un gènere que costa qualificar, no em veia capaç de desenvolupar-la. En començar a escriure m'ho vaig prendre com un repte. Tota aquesta pàtina fantàstica i de thriller converteixen la novel·la en un vehicle d'entreteniment, per passar-ho bé, pura evasió. Si hi ha gent que a partir de la novel·la descobreix curiositats o fets històrics, millor que millor. Igual que reculls fets històrics, la Germandat que dóna títol a la novel·la no existeix. Bé, tal com la descric espero que sigui inventada, sí. Però hi ha gent que es dedica a fer exorcismes, és un món misteriós que m'ha inspirat també. Que hi hagi persones que treballen actualment en un camp tan estrany obre molts interrogants, no m'estranyaria que existís alguna organització d'aquest tipus. Un dels pocs casos d'exposició pública del diable el trobes al parc El Retiro, a Madrid. La ciutat té una rara estàtua dedicada a l'Àngel Caigut, a exactament 666 metres del nivell del mar. Per la seva raresa crida l'atenció, amb prou feines hi ha monuments d'aquestes característiques al món. I com encaixen els elements fantàstics a la novel·la? La veritat és que són elements que coneixem, de la nostra tradició, llocs comuns, com la llança del destí o el sant grial. qui no n'ha sentit a parlar? No és alta fantasia com Tolkien, que es va inventar tot un món, sinó que busca més ajustar-se a fets més versemblants, en la línia de grans clàssics com 'Dràcula' o 'Frankenstein'. La muntanya de Montserrat és un escenari clau. Sí. Vaig anar expressament a la muntanya i al seu monestir per ser molt precís, el recinte, les habitacions o el mateix menjador de la residència, l'entorn, havia de transmetre la màxima veracitat. A la vegada, és un símbol no només per als catalans, una muntanya amb un gran magnetisme, màgica. Per a tu era important que la novel·la es desenvolupés a Catalunya. Totalment. Podia haver escollit situar la novel·la a Tòquio oa Nova York, però vaig construir una història que passés a Catalunya, per a lectors que es poguessin reconèixer a les seves pàgines, i amb una altra idea molt clara, que inclogués molts moments de la nostra tradició cultural, de manera que donessin el punt de versemblança que necessitava l'argument. És una aposta poc habitual en català. La literatura catalana o toca tots els gèneres o no en desplegarà tot el potencial. La narrativa fantàstica no és un terreny gaire adobat, a Catalunya tenim una tradició més clàssica. Fa uns dies em van explicar que 'La germandat de l'Àngel Caigut' era l'únic llibre en català a la llibreria de l'estació de Sants. Els catalans podem escriure aquests gèneres, i no només llegir-los traduïts. Si funciona Dan Brown, per què no podem cultivar aquí literatura d'aquest gènere? No tenim literatura romàntica catalana, amb prou feines, i això també és un error. Per això crec que 'La germandat de l'Àngel Caigut' és una novel·la patriòtica, perquè cercarà tots els públics, fins i tot aquells que es consideren poc lectors, però que poden trobar en els seus personatges i els seus dilemes motius per enganxar-se a la lectura , i això és un objectiu de país. Alguns episodis que reculls són apassionants, es remunten a la primera cristiandat, com el regne llatí de Jerusalem i la caiguda d'Acra el 1291, però també històries amb forta càrrega mítica com la massacre de la legió tebana, l'origen de la Guàrdia Suïssa del Vaticà o la visita de Himmler a Montserrat. M'agradava la idea que la novel·la tingués elements tan atractius i reconeixibles alhora, capítols de la nostra història molt cridaners que podien connectar amb el lector, que voldria saber-ne més o fins i tot descobrir-los, m'interessa molt. La novel·la gira al voltant de la maldat fins al punt que es converteix en la protagonista. No era la protagonista inicial, és curiós, va anar creixent fins a apoderar-se de la trama. La maldat és un tema que m'interessa molt, i és per això que el fil conductor de l'acció dels personatges que viuen moments trepidants en aquesta missió que han de complir. El protagonista, el monjo Bernat, respon més a la idea del protagonista involuntari de la història, que es troba amb obstacles que no esperava i que li van condicionant els passos. A tots ens porta la vida a prendre decisions inesperades, i això és una cosa que ens fa identificar amb Bernat o amb la mateixa Berta, la mossa que va començar estudiant Dret i té una vida personal que ha passat una crisi. El mal és realment seductor. M'interessa més l'univers del mal que del bé, la moralitat. Ser bona persona comporta una rutina, és més fàcil ser mala persona que ser bona, pensar només en tu sense pensar en si perjudiques els altres. Fer el bé requereix disciplina, la bondat requereix un esforç. Fixa't que fins i tot reciclar suposa un esforç. Això potser és una de les coses principals que ens diferencien dels animals. I dins de cadascun de nosaltres hi ha un petit dimoni. Tots fem coses que no estan bé, uns defrauden Hisenda, altres desitgen el mal a gent del seu entorn, abunden els maltractadors. El ritme de la història és també endimoniat, molt de pel·lícula. El motor narratiu és audiovisual, sí, perquè tinc molt marcada la cultura audiovisual, m'agraden les pel·lícules, les sèries. Però sobretot és periodístic: no poso res que sobri, no sé escriure de forma barroca, per la meva formació com a periodista m'estalvio descripcions que no aportin res, i cada capítol deixa en suspens la història perquè vulguis seguir, fins i tot el final obert. La nostra societat ha cultivat un pensament serialitzat, per això el ritme. Fixa't en l'èxit de 'Blackwater', la saga de novel·les curtes que es publiquen cada 15 dies que està arrasant entre els lectors. Un 'Blackwater' de 1.200 pàgines no ens ho llegiríem, però dosificat en diferents setmanes, sí. És la lectura ràpida, l'atenció concentrada en 25 minuts, com fan moltes sèries, cosa que ens atrapa. Tu mateix busques aquest efecte a la teva novel·la quan introdueixes episodis històrics de només unes pàgines, autoconclusius, a la trama principal. Sí, exactament. Des que et van concedir el premi, aquest mes de gener, el llibre ha tingut un bon camí. Ja porta tres edicions, estic molt agraït per la rebuda que ha tingut entre lectors i sobretot les llibreries, que són les que dinamitzen la cultura a tantes i tantes localitats. Hem de cuidar més els llibreters, estan molt compromesos a fer arribar a tot arreu l'experiència lectora, l'amor als llibres.

El més llegit