Entra a Documenta com qui visita la casa del seu millor amic. Perquè això és el que és. Álvaro Albericio ha viscut sempre a l’ombra de la llibreria. Quan tenia 20 anys –les coses més importants sempre passen als 20– a la Barcelona efervescent i dels setanta, recorda, es van obrir dos centres culturals importants que van imantar els nous temps democràtics: el Teatre Lliure i la Documenta de Cardenal Casañas, dos fars per obrir-se al món. Estudiant de magisteri, la vida del barri – Zeleste o les Rambles– llavors empenyia fort. Als 80, Albericio va trobar la seva vocació com a galerista d’art i va obrir Art Petritxol davant la Sala Parés. «Les tardes que no tenia clientela m’anava a Documenta i sempre acabava comprant. Allà em vaig fidelitzar», diu amb el plaer culpable de qui compra molt més del que llegeix. Després sala i llibreria van córrer vides paral·leles. El turisme i els lloguers prohibitius les van obligar a totes dues a traslladar-se a l’Eixample. «Durant anys, el meu llibreter de capçalera va ser Josep Cots, però he de reconèixer, i no ho tenia fàcil, que Eric del Arco, el seu successor, em té molt content».