La covid persistent, cinc anys després

El 31 de desembre del 2019 –ara està a punt de complir-se cinc anys–, les autoritats xineses van notificar a l’OMS un brot de pneumònia a la ciutat de Wuhan que va acabar convertint-se en la pandèmia de la covid-19. La covid forma part ja de les malalties respiratòries que tenen pics estacionals any rere any, i per a les quals hi ha resposta en forma de vacuna: covid i grip ja han quedat aparellades en el calendari vacunal i en la definició de quins són els col·lectius prioritaris a l’hora d’immunitzar-se. Les successives mutacions, que han increment la capacitat de contagi però no la virulència de la infecció, i els efectes de les successives vacunacions han normalitzat la seva presència entre nosaltres. Normalització que no ha de portar a la distracció: tant covid com grip són i seran malalties que any rere any tindran dimensions epidèmiques i efectes letals en els grups de població més susceptibles. En aquests cinc anys, no obstant, hi ha una cosa que no ha canviat per a milers de persones que es van infectar en la primera onada de la pandèmia, quan el seu sistema immune encara no havia sigut preparat per les successives vacunacions. Entre el 10% i el 20% de la població (i això significaria prop de dos milions en el conjunt de la població espanyola) mantenia símptomes de covid que perduraven 12 setmanes després que es manifestés la malaltia. Una part d’aquests, molt difícil de calcular, continua patint de covid persistent. Una malaltia, que pot haver sigut realimentada per les successives reinfeccions –motiu de més per recordar la conveniència de les revacunacions–, que agrupa fins a 200 símptomes diferents. Els pacients que pateixen les conseqüències d’una covid persistent poden manifestar des de símptomes clarament vinculats a l’afecció respiratòria que van patir a problemes de concentració o cansament que podrien ser atribuïts, i sovint ho són pels mateixos malalts o els professionals sanitaris que els atenen, a causes molt diferents. La covid persistent, doncs, s’afegeix a la nebulosa de mals que, no tenint un diagnòstic clínic clar, reben sovint una atenció tardana, si és que aquesta arriba. A més, davant la falta d’identificació d’uns factors evidents que la causa, només té un possible tractament simptomàtic. Això va passar durant anys amb malalties com la fibromiàlgia o la fatiga crònica. I com amb aquestes, s’ha d’insistir en el reconeixement existeixen, una cosa sense la qual és impossible ni tan sols plantejar-se detectar els casos existents i tractar-los, i en la necessitat de continuar investigant sobre quines són les causes específiques. Aquest problema, relativament estès, no té res a veure amb l’administració de les vacunes, com sí que passa amb els professionals essencials que van rebre les primeres dosis de la vacuna d’AstraZeneca i van desenvolupar diferents formes de trombosi. Ni l’irracional moviment antivacunes pot buscar arguments en l’existència de la covid persistent atribuint-la no a la infecció sinó a la vacunació, ni tampoc pot aferrar-se a aquests casos, minoritaris entre el vast col·lectiu de vacunats. Fins i tot els efectes secundaris d’aquesta vacuna que va ser ja retirada són menors als d’haver pogut comptar-hi. Posar aquest problema en la proporció real no pot significar en cap cas infravalorar el que implica per als afectats que continuen requerint atenció.

El més llegit