«Pujava al bus i notava el ‘ja se m’ha assegut la grassa al costat’»: la xacra de la grassofòbia

Tota la seva vida, Alexia Cabré, una barcelonina de 48 anys, ha tingut «uns quilets de més». Als 16 va començar a seguir dietes per aprimar-se, però totes tenien un «efecte rebot»: acabava no només tornant al pes d’abans, sinó engreixant-se més. Així es va convertir en una persona amb obesitat severa (una malaltia que pateixen unes 400.000 persones a Espanya): quan tenia 37 anys, emocionalment molt marcada per la mort dels seus pares, va arribar a pesar 138 quilos. Necessitava crosses per caminar. «Tenia mals hàbits. Menjava per ansietat: hi ha un component molt emocional en això. Em venien atacs nocturns de gana». Ara, ja recuperada de la seva malaltia, parla de la grassofòbia que va patir aquells anys. «Jo patia el bullying del dia a dia. Pujava al bus i notava allò de ‘ja se m’ha assegut la grassa al costat’. Em feia vergonya mirar l’aparador d’una pastisseria o menjar pel carrer. Al metro no m’asseia per vergonya, perquè ocupava dos seients», explica Cabré. Hi va haver moltes coses que va deixar de fer. «No em podia posar el cinturó de seguretat a l’avió. I ja ni se m’acudia anar a Port Aventura, perquè no podia pujar a les atraccions. La vida no està adaptada per a l’obesitat mòrbida». Aquest dissabte 4 de març se celebra el Dia Mundial de l’Obesitat: entre el 23% i el 28% dels adults la pateixen i entre el 14% i el 16% dels nens i adolescents. «És cert que una persona que no està sana té més risc d’agafar baixes», admet Cabré, però també està convençuda, tot i que no pot demostrar-ho, que no han arribat a donar-li treballs pel seu físic. Ella és cantant i ha actuat amb diferents grups musicals, però durant aquells anys va ser incapaç de pujar a un escenari. «Notava la mirada dels altres. Ho vaig passar molt malament. Vaig seguir veient els meus amics de sempre, però vaig deixar de sortir i anar a llocs», assegura. Va desenvolupar una depressió. No obstant, a Cabré els metges de l’Hospital del Mar l’han «salvat». «Jo no podia més: la meva vida s’havia acabat».Però el 2020, just abans del confinament, li van practicar un ‘bypass’ gàstric, una cirurgia bariàtrica per reduir la mida del seu estómac, i va estar a la llista d’espera de prop de dos mesos. Ara pesa uns 66 quilos, 72 menys. «El dia que em van dir que m’operaven me’l vaig passar plorant», diu Cabré. Tota l’estona explica la seva història amb un somriure a la cara, malgrat que en l’actualitat té una discapacitat del 48% i està pendent que li concedeixin la incapacitat. «Els metges me la van declarar després de l’operació. He desenvolupat moltes lesions cròniques després de tant temps amb tant de pes». Després de la bariàtrica Ara Cabré és mentora («pacient experta») d’un grup de pacients obesos de l’Hospital del Mar. Fan teràpia en grup i ella es dedica a aconsellar-los i explicar-los la seva experiència. Quan veig gent més jove penso que tant de bo ho hagués fet abans [passar pel quiròfan], perquè hauria tingut més temps per viure una vida de qualitat», explica aquesta dona. Malgrat la seva millora física, Cabré encara està en procés de recuperació. Va ser després de l’operació quan va començar a anar a teràpia psicològica. «No reconeixia el meu cos. L’operació té una altra repercussió: la pell, la panxa, els braços, el cul, els pits... Van ser molts quilos perduts i em costava molt mirar-me al mirall», explica. A la platja, per exemple, es posa un banyador ciclista per «no cridar l’atenció». «Després de l’operació, et quedes a mitges. Sents que no estàs acabada». Reclama que les cirurgies plàstiques per a persones en la seva situació estiguin dins el sistema de salut. Ella està pensant a pagar-se’n una per la privada, però per fer-ho necessita 24.000 euros que no té. «Societat obesogènica» Com explica el cap de secció d’Endocrinologia de l’Hospital del Mar, Albert Goday, l’obesitat és una «malaltia crònica greu i evolutiva», no una «tendència o estil de vida». «Probablement és més complexa que moltes altres malalties i amb característiques diferencials: en algunes circumstàncies està estigmatitzada, fins i tot dins el col·lectiu mèdic. Hi ha qui pensa que aquesta persona té falta de voluntat per menjar menys i moure’s més, i no és així», assenyala Goday. Però, segons ell, no es pot culpabilitzar ningú per ser obès. «L’obesitat t’ha escollit a tu. Aquestes persones han rebut aquests missatges durant molt temps i el sistema no les ha ajudat». Aquest endocrinòleg explica que «tenir més gana» és un «símptoma més» de la malaltia. Ell i el seu equip mèdic treballen amb persones que pateixen graus avançats de la malaltia. Els informen i les ajuden a canviar hàbits, com el menjar i l’exercici. «I veiem si es pot fer una cirurgia bariàtrica». Goday lamenta que la societat sigui obesogènica: és a dir, indueix a menjar més del que necessitem i a moure’ns menys. «Si tens tendència a tenir obesitat, la desenvoluparàs, però no perquè tu ho vulguis», afegeix. Els últims 30 anys l’obesitat ha anat en augment i no s’ha pogut «aturar aquesta epidèmia» que afecta sobretot les classes baixes perquè la seva alimentació sovint és pitjor. n L’impacte psicològic és molt fort, com reflecteix la pel·lícula ‘The Whale’, protagonitzada per Brendan Fraser.

«Pujava al bus i notava el ‘ja se m’ha assegut la grassa al costat’»: la xacra de la grassofòbia

Alexia Cabré, que va arribar a pesar 138 quilos, explica l’assetjament social que va patir a causa de l’obesitat, una malaltia que afecta uns 400.000 espanyols

El més llegit