La mare d’una nena amb anorèxia: «Jo també vaig acabar anant al psicòleg i medicada»

La Pilar (nom fictici) és la mare d’una nena de 14 anys que als 12 va caure en l’anorèxia. La menor ha anat voltant d’una banda a l’altra per aconseguir ser atesa per especialistes en salut mental. Als centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ), col·lapsats tots per l’alarmant augment dels trastorns mentals (especialment en nens i adolescents) i perquè la inversió pública continua sent insuficient, no va ser possible, ja que l’atenien un cop cada cinc setmanes. Una atenció clarament insuficient. La Pilar no va tenir un altre remei que, al cap d’un any deambulant per la sanitat pública, anar a una clínica privada, que paga amb ajuda familiar i on la visiten un cop a la setmana. El trastorn de la seva filla va acabar emmalaltint-la a ella: «Vaig haver d’anar al psicòleg jo també. I medicar-me per suportar-ho. Feia de mare, de psicòloga i de policia», recorda ara. Aquesta és la història d’una veïna de Girona que, sota un estricte anonimat, explica a EL PERIÓDICO la seva odissea personal per aconseguir ajuda per a la seva filla. «Tot va començar fa dos anys, quan la nena en tenia 12. Va arrencar amb una anorèxia restrictiva. Hi ha molts factors pels quals emmalalteixen d’una cosa així, en el seu cas va ser el ‘bullying’», explica la mare. Fins aleshores la seva filla era una «nena súper normal», «estudiosa», «bona». «Però va arribar primer d’ESO i va començar a patir per part de diverses nenes assetjament i una piconadora psicològica amb el tema del cos». Aquí la nena va començar a «caure al pou». «L’institut no era el que es pensava, les amigues es ficaven amb ella». A poc a poc, va començar a «tancar-se en si mateixa», a estar «molt callada», «molt trista», a passar «moltes hores a l’habitació». Fins que també va començar a deixar de menjar. Era el maig del 2020. «Jo per sort me’n vaig adonar de seguida. Les mestres també em van alertar ràpid. Em van dir que a la nena li va canviar el caràcter», diu la Pilar. La mare es va posar a investigar a Google. «I tot em portava a un trastorn de la conducta alimentària (TCA). La meva filla comença ara, dos anys després, a ser conscient del que va passar. Fins fa poc, segons ella, havia passat una mala època, no era conscient de la gravetat d’aquesta malaltia», explica la dona. Sense ajuda a la qual recórrer L’anorèxia que va patir la seva filla no va ser de les «més dràstiques». Era una anorèxia restrictiva, en què es limiten molt els aliments. «No vomitava, no s’autolesionava. Però amagava el menjar. Es va treure les postres i el berenar. Va passar a menjar el mínim possible». En pocs mesos la nena va perdre 18 quilos. Va passar de pesar-ne 58 (fa 1,60) a quedar-se en 49. Ara pesa 46 quilos. «Costa molt recuperar el pes, malgrat que ara menja molt bé. Com que era tan petita, se li va parar el desenvolupament. I així estem». El primer estiu amb la malaltia, el del 2020, la nena no volia anar a la platja o, si hi anava, ho feia amb una dessuadora posada. Per a la Pilar aquest procés va ser especialment dur per la teràpia. Assegura que no les van ajudar «enlloc» i que ho van passar «molt malament». «Primer vaig buscar una psicòloga privada, però em va dir que era una depressió i no va la voler medicar, sinó només fer teràpia. Va anar-hi cinc mesos i cada dia la nena estava més enfonsada», afirma la Pilar. Així que se’n va anar al metge de família. Al centre de salut la van visitar, la van pesar i la van mirar, i van confirmar que «tot apuntava a una anorèxia». Però com que la nena no s’autolesionava i mai va deixar de menjar del tot, la van ingressar en un hospital de dia. «La van derivar a un CSMIJ. Allà tenia una psicòloga especialitzada en TCA, però no una nutricionista. Per aquestes coses es necessita un equip multidisciplinari», assegura la mare. Visites de 40 minuts cada 5 setmanes El problema és que al CSMIJ visitaven la nena cada cinc setmanes. «40 minuts cada cinc setmanes... La nena anava a pitjor, continuava perdent pes, estava molt tancada, no parlava amb ningú i no volia anar a l’institut. Vaig parlar moltes vegades amb la pediatra perquè li augmentessin les visites, i res», explica la Pilar. La mateixa pediatra del CAP va acabar recomanant-li que anessin a la privada. I la Pilar va acabar amb la seva filla en una clínica que tenia una unitat especialitzada en trastorns alimentaris. Va ser l’abril del 2021, ja havia passat un any des que la nena va començar amb l’anorèxia. «La meva filla mai va arribar a estar ingressada. Però en aquesta clínica li fan teràpia cada setmana i té una nutricionista. Perquè hem de seguir unes pautes alimentàries». Entre aquestes pautes figuren, per exemple, tapar els miralls de casa o no menjar a cap restaurant. La Pilar ha de cuinar aliments molt específics. La nena està medicada per una psiquiatra, que a més li va diagnosticar fòbia social i depressió. «A l’escola va bé. Està molt recuperada, però per exemple encara té molta obsessió amb la talla de la roba. I fòbia als dolços. És una feina molt lenta», diu la mare. Per poder pagar la clínica privada la Pilar va necessitar ajuda familiar. I també anar retallant de les seves despeses. «Vaig anar traient-me assegurances de mútues». A la nena, assegura, el caràcter li ha canviat: «Ara és molt exigent, molt perfeccionista... Té por que la jutgin. Ella va caure en això per la pressió social; d’altres nens, per les xarxes socials», acaba dient aquesta mare.

La mare d’una nena amb anorèxia: «Jo també vaig acabar anant al psicòleg i medicada»

Una dona de Girona explica a EL PERIÓDICO l’odissea per tractar la seva filla: la sanitat pública la visitava una vegada cada cinc setmanes i va acabar recorrent a la sanitat privada, que paga gràcies a l’ajuda familiar

El trastorn alimentari de la menor va començar als 12 anys, després de patir ‘bullying’ a l’institut

El més llegit