Una supervivent d’un ictus: «És un tsunami. Tot el meu entorn va haver d’adaptar-se a mi»

La vida de Glòria Pons, d’ara 55 anys, va fer un «gir de 180 graus» fa 14, quan tenia 41 anys. Un dia d’agost, estant de vacances al seu poble, Mequinensa (Saragossa), va tenir un ictus. «De sobte vaig començar a preguntar: ‘¿què passa, què passa, què passa?’, perquè tenia un llavi penjant», recorda Pons. El seu fill tenia llavors quatre anys. I la seva vida va començar allà un «periple» d’ingressos hospitalaris i rehabilitació. «Encara vaig a rehabilitació, 14 anys després», diu. Tot i que va millorar i ara pot caminar, ho fa sostenint-se en un bastó perquè li va quedar afectada la part esquerra del cos. Aquest dissabte 29 d’octubre se celebra el Dia Mundial de l’Ictus. Pons era psicòloga. Des d’aleshores no ha tornat a treballar i cobra una pensió d’invalidesa. «La majoria de les persones que tenim un ictus estem excloses del món laboral a causa de les seqüeles», lamenta. Ella ha recuperat «bastant» la parla, tot i que de vegades encara té problemes cognitius, de memòria i de concentració. «Alguna paraula no em surt...». «La majoria de les persones que tenim un ictus estem excloses del món laboral a causa de les seqüeles» A més, hi ha coses del seu dia a dia que ja no pot fer, com vestir-se sola. «Ara, si vull vestir-me sola, he de mirar bé quina roba posar-me perquè per exemple no puc utilitzar la mà esquerra per cordar-me. Jo, que soc destra, no sabia que utilitzava tant l’esquerra», explica. També hi ha certes feines de casa que ha deixat de fer i necessita ajuda per dutxar-se. «Soc autònoma però amb dificultats», diu aquesta sòcia de la Fundació Ictus de Catalunya. Efectes en el seu entorn Però més enllà de les seqüeles físiques i cognitives que li han quedat, Pons és molt conscient de l’efecte que l’infart cerebral va tenir en les persones del seu voltant. «Un ictus –prossegueix– és com un terratrèmol, un tsunami. Nosaltres [els pacients] som la zona zero, però també afecta la nostra família». Els seus pares, per exemple, van haver de traslladar-se a viure a Barcelona, on Pons resideix, per ajudar-la. El seu nen, d’ara 18 anys, va deixar d’anar al parc amb ella. «Havia de quedar-se a casa perquè no hi havia ningú que el portés allà a jugar. Tothom al meu voltant va haver d’adaptar-se a l’ictus», reconeix. «Tot i que a mi no em va passar, el 90% dels afectats perden la seva parella» Tot i que no ha estat el seu cas, el «90% de les persones que pateixen un ictus perden la parella». «No només perds la mobilitat, sinó altres coses», diu. El seu company és metge, cosa que va facilitar que l’ictus fos detectat a temps. «Ell el va veure ràpid i va activar aviat el protocol; no tothom té aquesta sort», apunta. Algunes de les sospites que algú està tenint un ictus són una certa desviació de l’ull o la boca, dificultat per aixecar els braços i incapacitat o dificultats per parlar. En aquests casos, cal trucar ràpidament al 112. Formar part de la Fundació Ictus permet a Pons estar en contacte amb altres persones que han passat pel mateix. «Perquè els metges en saben molt, d’ictus, però desconeixen com ho passem després de tenir-lo». Parlar de la situació amb persones que han recorregut «el mateix camí» l’ajuda a fer passos cap endavant. «Per tot el viscut faig campanyes de prevenció. Si algú té un ictus cal trucar ràpid al 112: els moments de després són els més importants per conservar el nivell neuronal», insisteix.

Una supervivent d’un ictus: «És un tsunami. Tot el meu entorn va haver d’adaptar-se a mi»

Glòria Pons, d’ara 55 anys, en tenia 41 quan va tenir un infart cerebral del qual encara arrossega seqüeles

El més llegit