Un ‘detector de soledats’: «Envellim com vivim: els que han tingut amics viuen una vellesa millor»

Jordi Ramon Rizo (Barcelona, 1967) assegura que la soledat és «la pandèmia del segle XXI». Ell és infermer al centre de salut mental per a adults (CSMA) de Cornellà de Llobregat (Barcelona), que forma part del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. El Ramontambé és ‘detector de soledats’. L’obra social de Sant Joan de Déu acaba de posar en marxa la campanya ‘Cafè Solidari’, a la qual s’han adherit 400 establiments de l’àrea metropolitana de Barcelona: del 21 al 30 d’octubre, tots els cafès consumits en aquests locals aniran destinats al programa sobre la soledat no desitjada del centre. ¿Com es detecta la soledat? Les persones que estan soles no tenen cap llaç que les animi: no hi ha res. El discurs sempre és pessimista, no hi ha cap corda a què puguin agafar-se. En general és un dia a dia de soledat, no hi ha ningú. La soledat està augmentant més. Amb la pandèmia s’ha disparat: en gent gran s’ha duplicat i en els joves s’ha quadruplicat. ¿I vostè com les ajuda? Al treballar al centre de salut mental d’adults (CSMA) de Cornellà de Llobregat, em desplaça molt al centre d’atenció primària (CAP) de la zona. Em vaig adonar que ens derivaven molta gent gran diagnosticada de depressió, distímia, ansietat, que en realitat tenia una ruptura de llaços amb la vida. El que els passava és que tenien un problema de soledat. Així vam crear, fa 10 anys, un grup de soledat. ¿Què és? Primer: la soledat és un problema social i de salut, però crec que estem medicalitzant-la i etiquetant-la massa. Jo crec que la soledat ha de tenir també una solució social, però actualment es tracta només com una cosa mèdica, com una cosa relacionada amb la depressió, amb l’ansietat. A través d’aquest grup de soledat, traiem aquestes persones del sistema sanitari i les fiquem en la comunitat. Quan arriben, els demanem que escriguin tres o quatre coses que els agradaria fer. També els faig un curs de maneig de mòbil perquè tenim un grup de whatsapp –que, per cert, en la pandèmia ens va anar espectacular–. Ens reunim tots a la comunitat, al centre cívic, a la biblioteca. Proposem activitats, fan teatre, ball, a més de treballar les pors, els patrons relacionals... Perquè la gent envelleix com ha viscut. «A la gent que s’ha dedicat més a la família, a la feina i als fills, els costa molt connectar amb la comunitat» ¿En quin sentit? La gent que ha viscut més en comunitat, que ha tingut amics, relacions socials, envelleix d’una forma més qualitativa. A la gent que s’ha dedicat més a la família, a la feina i als fills, en general els costa molt connectar amb la comunitat. La soledat no desitjada no només la pateixen les persones que viuen soles, sinó també moltes que tenen fills. ¿Quantes persones hi ha en el grup de soledat? El 2013, vaig començar portant un grup de 12 persones i actualment són més de 100 les que venen al grup. Quan vaig començar, estaven enfadats amb el món, tot els molestava: que algú contestés dues vegades, el perfum de la persona que tenien asseguda al costat... Ara el grup és molt cuidador, quan ve una persona nova l’acullen i la cuiden. Són una «família». Ara, ells mateixos són capaços de detectar la soledat de l’’altre» i porten gent al grup. «Ens sentim més sols perquè hem perdut la part qualitativa de les relacions. La gent té molts amics però no de qualitat» ¿Quin és el perfil? Al grup acudeix gent dels 60 anys als 94. La majoria són dones –les dades indiquen que tres quartes parts de les persones que pateixen soledat són dones–. Hi ha casos de tot tipus: des d’un senyor que va perdre la seva dona després de 62 anys de convivència i que explicava que no volia antidepressius perquè ell no estava deprimit, sinó que li faltava la persona amb qui havia viscut pràcticament tota la vida. La tristesa era la seva manera de ser a prop de la seva dona i ell només volia eines per continuar vivint. També hi ha dones que se senten molt soles estant en parella perquè tenen la sensació que no hi ha ningú al costat –la parella apareix només per dinar o sopar– i els fills no truquen ni les visiten gaire. Però també la gent jove pateix soledat. Sí. A Barcelona, el 26% dels joves d’entre 12 i 16 anys tenen una soledat severa. I el 50% dels més grans de 80 anys tenen soledat. Cada dos dies mor una persona en soledat. La soledat està en totes les etapes de la vida. ¿Per què, si estem més connectats que mai? Perquè hem perdut la part qualitativa de les relacions. La gent té molts amics però amistats de qualitat no hi ha tantes. «La soledat provoca tristesa, depressió, ansietat, però també augmenta el risc cardiovascular» ¿Quins són els efectes de la soledat en la salut? Produeix tristesa, depressió, ansietat: malalties de salut mental importants. Un estudi que vam fer demostra que també augmenta el risc cardiovascular, ja que les persones s’abandonen, deixen de menjar bé, no surten de casa. La màxima expressió són els suïcidis. Molta gent que se suïcida és gent que se sent sola. ¿I què s’ha de fer per abordar això? Acompanyar. A Sant Joan de Déu intentem fer un canvi de model per deixar de medicalitzar tant i humanitzar més. S’ha de tornar una altra vegada a l’afectiu: a les abraçades, als petons, al cuidar el tu a tu. I sobretot s’ha de treballar d’una forma més social. ¿Quina és la importància d’esdeveniments com el ‘Cafè Solidari’? Sensibilitzar la gent sobre aquesta problemàtica: amb un petit gest com un cafè en un d’aquests 400 establiments, tots posarem un gra de sorra per tractar la soledat no desitjada.

Un ‘detector de soledats’: «Envellim com vivim: els que han tingut amics viuen una vellesa millor»

Jordi Ramon, infermer expert en salut mental, és un dels col·laboradors de la iniciativa ‘Cafè Solidari’ de Sant Joan de Déu, que recaptarà fons per combatre la soledat no desitjada del 21 al 30 d’octubre

El més llegit