Una dels mil nens trasplantats a la Vall d’Hebron: «Aquesta és casa meva, hi vaig passar tota la vida»

Un dia de fa 19 anys, la Gemma es va aixecar al matí i va portar la seva filla Meritxell a l’escola bressol. La nena tenia tot just 20 mesos. Vivien a Terrassa. A mig matí tenia programada una visita amb el pediatre perquè el nadó, de vegades, semblava no sentir-hi. A més, el cor li bategava molt de pressa. La Gemma tenia previst dinar aquell dia a casa amb la seva família, però no va ser així. Van derivar la nena automàticament a l’ Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. I allà, aquell mateix dia a les dues hores d’arribar, va ingressar a l’ uci pediàtrica. Meritxell Brugueras Carreras, d’ara 21 anys i estudiant de filologia anglesa i catalana a la UAB, patia una hipertensió pulmonar que fins aleshores no li havien diagnosticat. Un mes i mig després, amb tot just 21 mesos, era trasplantada dels dos pulmons. La Vall d’Hebron acaba de superar la xifra de mil trasplantaments pediàtrics d’òrgans sòlids (pulmó, ronyó, fetge i cor) fets des del 1981. El de la Meritxell va ser el sisè trasplantament pulmonar pediàtric (el tercer en lactants, que són els menors de dos anys) que l’hospital va fer aquell any. Era el 2003. «Jo del trasplantament no me’n recordo, perquè no tenia ni dos anys. Però després sí que en tinc [records] de tota la vida a la Vall d’Hebron. És casa meva, és sentir-me segura. Quan estava nerviosa de petita, arribava aquí i em calmava», relata la jove acompanyada de la seva mare, del cap de Servei de Cirurgia Toràcica i Trasplantament Pulmonar de l’hospital, Alberto Jauregui, i del doctor Antonio Moreno, cap de Secció de Pediatria de l’hospital. Aquest és el pediatre que la va tractar durant tota la seva infantesa. Qui va estar en el seu trasplantament. «Jo ja li he dit que, si alguna vegada es muda i se’n va lluny, que triï un lloc bonic, perquè anirem amb ell», intervé la mare. ¿Com no pot sentir afecte i una profunda confiança en una de les persones que va salvar la vida de la seva filla? El diagnòstic «La Meritxell era una nena aparentment normal, però als 20 mesos es va posar blava, li va baixar molt l’oxigen i li van diagnosticar hipertensió pulmonar. A les tres setmanes d’ingressar a l’uci, es va posar tan malament que va necessitar un respirador. Al cap de poc temps va tenir una aturada cardíaca i va caldre intubar-la. Estava tan greu, que els metges li donàvem medicaments en vena i per la boca i li administràvem òxid nítric com si fos oxigen», relata Moreno. Només un doble trasplantament pulmonar li podia salvar la vida. El nadó va estar esperant pels òrgans un mes i mig i l’espera, recorda la mare, va ser «dura». La Gemma també es recorda de com d’«inhòspita» era llavors l’uci pediàtrica de la Vall d’Hebron, res a veure amb la que hi ha ara: «Era de l’any 1967, quan es va inaugurar l’hospital. Va ser la primera uci pediàtrica d’Espanya», puntualitza Moreno. Els òrgans per a la Meritxell, que des de finals de desembre del 2002 que estava a l’uci, van arribar el març del 2003. El donant de la Meritxell, a més de donar els dos pulmons a ella, va donar més òrgans a altres nens. «A un que es deia Iván li va donar un fetge. I unes còrnies per a un altre nen de país estranger; recordo que la mare no parlava espanyol i tenia un intèrpret. A l’Iván el continuem veient i durant un temps era curiós pensar que tenien òrgans del mateix donant», recorda la Gemma, que en aquell moment estava embarassada de la seva segona filla. El final d’una etapa i inici d’una altra La veu de la Gemma és l’autèntic relat d’aquella època, ja que la jove no recorda tot allò. «L’arribada dels òrgans va ser el final d’una etapa i el principi d’una altra. Però no sabíem si aquell dia en realitat començava alguna cosa o s’acabava tot, perquè la nena estava molt malament. Crèiem que no podria superar la duresa de la intervenció», relata. Durant setmanes, la Meritxell va tenir les «24 hores» un metge «als peus del llit» de l’uci. Durant el mes i mig en què van esperar els òrgans, els metges no donaven als pares «expectatives» que la petita visqués. «Estàs a l’uci esperant i veus que arriben quatre o cinc nens per setmana, però se’n moren dos o tres». No sabien si la Meritxell sortiria d’allà. «Per les famílies aquell temps d’espera és un infern perquè a més saben que en qualsevol moment pot passar alguna cosa i pot no arribar a temps l’òrgan», precisa per la seva banda el doctor Jauregui. Explica com els cirurgians van «en contra del temps»: en un trasplantament hi ha un equip mèdic que en un hospital està extraient els òrgans del pacient i un altre equip mèdic d’un altre hospital, en una altra part del continent, que, al saber que els òrgans seran compatibles, ja estan obrint el pacient receptor. «Només tenim vuit hores des que decidim que ho farem fins que aquests pulmons comencen a respirar en un cos com el de la Meritxell». No tenim temps per perdre. Recuperació i segona complicació La Meritxell va superar el trasplantament, que va durar entre cinc i sis hores. Durant molts anys, la Vall d’Hebron va ser l’únic hospital que feia trasplantaments en lactants. De fet, la Vall d’Hebron és «centre de referència» en trasplantament pulmonar pediàtric tant a Espanya com a Portugal, puntualitza el doctor Jauregui. Ara bé, els tres anys posteriors de la Meritxell van ser complicats perquè, tot i que el trasplantament va sortir bé i a les cinc setmanes la nena ja era a casa, poc temps després se li va detectar un nòdul al pulmó. «És una complicació que pot aparèixer en alguns nens petits trasplantats», explica el doctor Moreno. Els medicaments per a la immunodepressió poden provocar una infecció del virus Epstein-Barr, que al seu torn pot causar un limfoma. És el que li va passar a la Meritxell però, de nou, l’hospital va tractar amb èxit la nena i la va aconseguir curar. «Això sí, vaig fer tota la primària amb mascareta a classe», comenta la jove. El que per a la majoria de la població ha sigut una novetat de la pandèmia és, alhora, un hàbit de sempre de les persones immunodeprimides com la Meritxell, que té molt més risc de desenvolupar alguna infecció. També recorda passar moltes nits a l’hospital. «Sempre em posava malalta quan eren els Reis, al gener», diu. I recorda, junt amb la mare, el dia en què la jove va fer 18 anys: «Vam venir aquí a l’hospital maternoinfantil a acomiadar-nos i portar-los fotos, perquè ara ella passava a ser una pacient de l’hospital general», apunta la mare. La Meritxell ha tornat avui a aquest hospital maternoinfantil que tan bé coneix. L’han saludat, perquè la recordaven, algunes dones de fer feines. La mare també recorda molts metges que llavors van tractar la seva filla: aquells que van estar les 24 hores als peus del seu llit. «Llavors eren MIR, ara són caps de l’hospital», diu la Gemma.Retrobar-se amb pacients com la Meritxell que aconsegueixen sobreposar-se és, pel doctor Moreno, una «recompensa». «Però hi ha altres nens que no tiren endavant, així que això t’ensenya també a ser humil». Ell assegura que a casa seva guarda tots els regals que els seus petits pacients li fan. Dibuixos, per exemple. «Sempre els tinc allà i mai els trec».

El més llegit