Una catalana que se’n va anar a l’estranger a avortar: «Em vaig sentir com una delinqüent»

«No imaginava que, sense haver-lo tingut, arribaria a trobar-lo tant a faltar». La Laura (nom fictici) és una catalana de poc més de trenta anys que, el març passat, va viatjar a Brussel·les per avortar a l’hospital públic universitari. Aquest centre rep, cada any, prop d’un centenar de dones que no poden fer-ho a Espanya. La Laura va estar acompanyada en tot moment pel Pablo (nom fictici), la seva parella. Interrompre l’embaràs va ser una de les decisions més difícils de la vida de tots dos perquè, insisteixen, volien tenir el nadó. Però, passada la setmana 22, els metges van veure que alguna cosa no estava bé en el fetus. I, poc després, va arribar el diagnòstic: una malformació greu i de pronòstic incert. La llei de l’avortament d’Espanya permet l’avortament lliure fins a la setmana 14. A partir d’aquí i fins a la 22, la dona, per interrompre l’embaràs, necessita un informe mèdic que certifiqui que hi ha un greu risc per a la vida o la salut de l’embarassada o anomalies incompatibles amb la vida. A partir de la setmana 22, l’embarassada necessita passar per un comitè clínic hospitalari, que és qui decideix si pot o no avortar. Les dones en aquesta situació queden a càrrec del que digui aquest comitè. La recentreforma d’aquesta lleicontinua deixant en els llimbs aquest grup de dones que, com la Laura, decideixen avortar més enllà de les 22 setmanes perquè el diagnòstic és tardà però també decisiu: el fetus té una malformació i el seu pronòstic vital, si neix, és molt dubtós. Per a aquestes dones comença, a partir d’aquí, un dur periple de viatges a l’estranger (no només a Bèlgica, sinó també a França o als Estats Units) per poder avortar. Són dones que se senten abandonades i desemparades, a qui la llei no protegeix. Dones que prefereixen no ensenyar la cara ni dir, per exemple, a quina ciutat viuen, per por de ser jutjades, assenyalades o rebutjades. I que, amb freqüència, necessiten teràpia psicològica per superar el trauma. «Algú que avorta passada la setmana 22 és algú que estima aquest nadó. Te’n vas a l’estranger a fer una cosa que no hauries volgut fer mai», explica la Laura, amb la veu entretallada. El diagnòstic els va arribar quan no l’esperaven i la incertesa els va pesar com una llosa. El ginecòleg que els va tractar en un hospital català els va dir que podien anar a avortar a Brussel·les o França, però no els va donar més informació. «Quan comences a buscar el telèfon de l’hospital, et sents com una delinqüent», diu la Laura. Allà, amb el mateix diagnòstic, no van tenir «cap problema per avortar». La llei belga, com la francesa, és bastant semblant a l’espanyola, però amb un matís: la dona pot avortar quan el fetus té una anomalia greu, sense necessitat que sigui incompatible amb la vida. «Desgavell emocional» La Laura i el Pablo van poder ser atesos a Brussel·les amb la targeta sanitària europea, gràcies a la qual la intervenció a l’estranger els va costar només 150 euros. La gestió va ser ràpida. Van enviar els informes mèdics a l’hospital un dissabte i el dilluns següent els van donar cita. La Laura recorda la por i l’angoixa amb què va pujar a l’avió. Perquè, tot i que al principi la «por» d’anar-se’n a l’estranger i l’ansietat de portar a terme tots els tràmits ho ocupava tot, després va arribar la dura realitat: assumir el «desgavell emocional» que li va provocar tot el procés. «Crec que, si hagués avortat aquí, hauria iniciat abans el dol. Quan ets allà perds el sentit de la realitat perquè, a l’hospital, et tracten tan bé que eviten que pensis en el tema», diu la Laura. «Si la gent es pensa que és com anar a fer que et treguin una piga, doncs no». Des d’aleshores està en teràpia psicològica. Clausura «En aquestes dones hi ha molta angoixa, incertesa i patiment. Tenen una necessitat d’acompanyament emocional que no s’ofereix des del sistema sanitari», explica Raquel Gómez, psicòloga de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, entitat barcelonina que acompanya les dones emocionalment i informativament perquè decideixin lliurement sobre la interrupció de l’embaràs, ja sigui a Espanya o en un altre país. Tracten casos com el de la Laura. Gómez afirma que moltes «es tanquen a casa perquè la gent no els pregunti com va l’embaràs». En el cas de les que avorten a l’estranger, el dolor es multiplica perquè «tot és més complicat», han «de fer gestions», «anar-se’n fora». A més, han de tenir diners per pagar-ho. La Laura està agraïda a tot l’equip mèdic que la va atendre a Brussel·les. No vol donar el seu nom, però sí que vol fer públic el seu cas perquè més dones en la seva situació sàpiguen que tenen sortida. A totes elles els envia un missatge: «Que no pateixin per haver d’avortar fora [a Brussel·les]. Allà estaran ben cuidades i tractades».

Una catalana que se’n va anar a l’estranger a avortar: «Em vaig sentir com una delinqüent»

L’hospital universitari de Brussel·les atén cada any un centenar d’espanyoles que hi van a interrompre l’embaràs passada la setmana 22

El més llegit