Entrevista a Jorge Cameselle: «Animo els metges a rebel·lar-se contra un sistema insensible amb el dolor dels malalts»

A «El mono poeta. Metamorfosis de un médico e investigador del cáncer de mama» (Círculo Rojo), Jorge Cameselle Teijeiro (Vigo, 1960), metge del PAC de Cangas i director del Grup d’Investigació en Oncologia Clínica de l’Associació de Malaltes de Càncer de Mama i Càncer Ginecològic de Pontevedra (ADICAM), deixa testimoni als metges més joves i als seus pròxims d’algunes de les dificultats que ha hagut de superar per poder compatibilitzar l’exercici de la medicina clínica amb la seva vocació com a investigador. El doctor Cameselle ha dirigit múltiples tesis doctorals en medicina, totes amb ‘cum laude’, i és, a més, director i guionista de cine mèdic. Els beneficis de la venda del llibre aniran destinats a ADICAM per promoure investigacions sobre el càncer de mama i malalties rares. –¿Per què aquest llibre? –Era un llibre que portava dins meu. Vaig sentir l’obligació d’escriure’l. D’una banda, per defensar els malalts, cada vegada més abandonats, i de l’altra, per denunciar que les traves per investigar en medicina són cada vegada més grans. Tot i que ens volen vendre el contrari, la investigació clínica en l’àmbit de la salut s’està deteriorant. Molt. No interessa que s’investigui per raons comercials, polítiques i fins i tot ideològiques (fanatisme religiós). –¿Què és un ‘mico poeta’? –Des de molt jove havia somiat poder viure i treballar com a metge, però també dedicar una part del meu temps a la investigació del càncer de mama. L’absència total d’ajudes per part de l’Administració m’hauria d’haver empès a llançar la tovallola. D’alguna manera, no vaig respondre al condicionament col·lectiu i vaig actuar per lliure prenent les meves pròpies decisions. Els científics, quan triaven micos com a animals de laboratori per condicionar-los a un reflex condicionat (experiment de Pavlov), observaven que sempre n’hi havia algun que no responia al condicionament i que tenia un comportament que anava per lliure. A aquest mico el van anomenar col·loquialment «mico poeta». Pressento que a mi m’ha passat el mateix; d’aquí ve el títol de llibre. Sempre m’he sentit un mico poeta. –¿Quan es va començar a gestar el llibre i quan el va finalitzar? Un dia se’m va acudir publicar petits relats al meu mur de Facebook. Explicava anècdotes de la meva biografia com a metge i investigador del càncer de mama. Necessita fer-les públiques perquè els possibles lectors dels meus escrits prenguessin consciència de l’enorme potencial que té la medicina per millorar la salut de la població. Confesso que em va sorprendre l’acollida. De seguida em vaig adonar que eren centenars i fins i tot milers de persones les llegien. Això em va motivar, vaig posar fil a l’agulla i vaig acabar donant forma de llibre a tot allò. –¿Què li agradaria que aportés? –En bona mesura està escrit per a tots els professionals sanitaris: metges, psicòlegs, infermers, fisioterapeutes... M’agradaria que es transformessin en «micos poetes», que es rebel·lessin contra un sistema que t’incentiva a quedar-te inert, que no lluitis per canviar les coses, un sistema molt poc empàtic i insensible amb el dolor dels malalts i de les seves famílies. –¿La medicina ha de ser sempre vocacional? -Per descomptat que sí. Sempre hauria de ser vocacional. Lamentablement, el sistema d’accés a les facultats de Medicina no és el més adequat. Actualment, no es té gens en compte la vocació. A més, es limiten de manera intencionada les places als estudiants a les facultats de Medicina públiques, cada vegada més infradotades, i es potencien les privades. Tot això no és casualitat. Estudiar en una facultat privada, si inclous la pensió, costa uns 3.000 euros al mes. ¿Qui pot pagar això? No tothom ho pot fer. El més trist és que moltes de les famílies dels estudiants que es queden fora del sistema per qüestions econòmiques acaben recolzant en les eleccions els seus propis «botxins». –Diu que la seva gran passió sempre ha sigut la investigació, però que ha hagut d’esquivar moltes dificultats... –El febrer de 1989 vaig llegir la meva tesi doctoral sobre càncer de mama i vaig rebre el meu primer excel·lent ‘cum laude’. Posteriorment, gràcies a aquesta i altres investigacions, vaig rebre alguns premis nacionals i internacionals que van constituir incentius anímics importants. Però el més determinant va ser que ben aviat vaig prendre consciència que investigar és com fer un viatge al futur. A l’acabar una investigació tornes al món real amb coneixements nous, alguns dels quals resulten molt útils a la pràctica clínica. Mai he rebut cap mena d’ajuda econòmica de l’Administració gallega i això m’ha forçat a ser autodidacte. He sobreviscut anant per lliure, prenent les meves pròpies decisions. –¿Com era investigar abans? –Quan jo vaig començar no existia Internet, de manera que les revisions bibliogràfiques eren més difícils. Havies de passar-te moltes hores a les biblioteques dels hospitals per accedir a les millors revistes mèdiques del món. Tampoc existia la història clínica electrònica i revisar cada una d’aquelles històries clíniques (en paper) era una tasca molt més tediosa i pesada que consumia molt temps. Els paquets estadístics eren complexos, poc resolutius i difícils d’aconseguir. Vaig superar totes aquelles dificultats gràcies a la meva tenacitat i perseverància. –Els joves metges que volen dedicar-se a la investigació, ¿també ensopeguen avui amb aquestes traves o les noves tecnologies han aplanat el camí? –Les noves tecnologies han aplanat el camí (història clínica electrònica, accés gratuït a internet per a les revisions bibliogràfiques o la possibilitat de comptar amb programes estadístics professionals i de fàcil maneig), però els metges actuals ensopeguen amb una nova normativa del Parlament Europeu sobre Protecció de Dades i sobre Ètica de la Investigació en Biomedicina que és un autèntic obstacle per a l’avenç de la ciència mèdica i per al progrés de la societat. Al llibre ho explico amb detall. –¿Ha hagut de renunciar a passar temps amb la seva família o a temps lliure per dedicar-se a la investigació? -Crec que sempre he prioritzat la família a qualsevol altra cosa. Qualsevol metge pot investigar si aprofita el temps de la seva activitat assistencial per fer-se preguntes i recollir dades clíniques. Òbviament, les investigacions més ambicioses requereixen més temps. Els sacrificis sempre són necessaris. Però la situació política actual ha fet no només que no tinguem temps per investigar, sinó tampoc per atendre correctament els nostres pacients. Mai hem tingut una sanitat pública tan deteriorada com l’actual i la privada tampoc està per tirar coets. El problema d’origen és el mateix: falten metges, infermers, psicòlegs... –Al llibre explica moltes anècdotes de la seva carrera com a metge, però ¿què és el que més l’ha influït? –Seria impossible limitar-me a una anècdota. Però li dic dues frases que poden tenir relació amb el que em pregunta: «Quan necessito que un company o companya m’ajudi, busco aquell que està més ocupat. Qui s’està sense fer res és possible que s’inhibeixi d’ajudar» i «els veritables mestres, els genis, que n’hi ha, sempre es mostren pròxims, sempre són generosos amb el seu temps. Els metges fantasmes, els venedors de fum, sempre són distants, arrogants i mai tenen temps per a res». –Dins de la investigació ha centrat els seus esforços en el càncer de mama. ¿Per què? –Potser per tot el que vaig aprendre quan era alumne del professor Puente Domínguez, catedràtic de Cirurgia i Anatomia Patològica. Després van venir altres mestres genials, com el professor Senra Varela i el professor Schmitt. Però el més determinant ha sigut el treball diari com a metge. Veure morir dones joves per càncer de mama sempre m’ha impactat d’una manera molt especial. Afortunadament, ara viuen més, però no sempre. En aquests últims anys el meu interès com a investigador s’ha obert a les malalties rares, la genètica clínica i, recentment, cap a l’esclerosi múltiple. –Es parla molt d’humanitzar la medicina, però ¿què és? –És molt senzill: saber empatitzar. Intentar comprendre els sentiments i les emocions del malalt, intentar experimentar de forma objectiva i racional el que sent. Actualment, la sobrecàrrega i, per tant, la falta de temps, juga en contra de l’empatia i de les bones pràctiques. –¿Com veu el futur de l’atenció primària? –Dedico un capítol del llibre al passat, present i futur de l’atenció primària. La sanitat pública gallega mai ha estat tan malament com ara. La situació és molt preocupant i durant els pròxims anys encara anirà a pitjor. I això ho diu algú molt optimista. Caldria demanar responsabilitats als polítics. Feia anys que sabien l’edat dels treballadors sanitaris i quan s’havien de jubilar i, malgrat tot, no s’estaven formant prou metges per reemplaçar-los. Si haguessin complert les seves obligacions, això no estaria passant. Sincerament, l’única solució al desastre actual és a les urnes. –Molts investigadors estan marxant a treballar fora. ¿Com frenar la fuga de cervells? –I molts més que marxaran. Ja no parlo d’investigadors, sinó dels metges MIR que s’estan formant actualment. No se’n van. Els fan fora. –¿El seu moment professional més dur? -N’hi ha tants... –¿I el més satisfactori? -Diàriament, quan sé que estic ajudant algú.

El més llegit