«Passar la Covid-19 em va salvar la vida»

Antonio Valero, de 63 anys, vol comprar-se un pòster de la Covid-19 («No sé ni si n’hi ha», precisa) per col·locar-lo al seu despatx. Perquè el virus que el va posar en una seriosa dificultat (Valero va passar 10 dies ingressat a l’Hospital Clínic, on treballa com a metge, i va estar a prop d’ingressar a l’uci) va acabar deslliurant-lo d’una cosa pitjor: d’un diagnòstic tardà de càncer de fetge. «La Covid-19 possiblement em va salvar la vida, o me la va arreglar. No sé si m’hauria mort al final. Però gràcies a aquest virus vaig poder resoldre una situació mèdica complexa greu», relata. La que segueix és la seva història, que va començar el març del 2020, en el pitjor moment de la pandèmia. «A finals d’aquell mes vaig començar a tenir esgarrifances i tos. Ja vaig sospitar que tenia Covid-19», relata aquest al·lergòleg del Servei de Pneumologia i Al·lèrgia del Clínic de Barcelona, que en aquell moment, com tots els sanitaris, estava abocat amb la pandèmia. Tot i que en aquell moment no hi havia PCR, Valero va aconseguir que n’hi fessin una i es va confirmar el diagnòstic: tenia coronavirus i es va aïllar a casa seva. Però al cap de set dies es va agreujar la seva situació i va haver de ser ingressat a l’hospital on treballa. «Em van posar oxigen i vaig tenir por d’entrar a l’uci, perquè sabia que estava empitjorant», explica. Per sort, a partir del sisè dia va millorar i al desè va poder tornar a casa. La història de l’Antonio fa un salt d’un mes i mig en el temps. Al maig es troba totalment recuperat i al juny torna a treballar. Se sentia molt bé. «Anava en bici al Tibidabo, estava enèrgic. Vaig tornar a treballar al màxim. I llavors a l’hospital em diuen que estan fent un seguiment post-Covid als malalts que han passat el virus, i que si jo també volia fer-me aquestes proves». Eran senzilles: un TAC i una analítica. «I tot i que em trobava perfectament, me les vaig fer perquè m’anava bé per agenda», afegeix. Ja era juliol del 2020. Aquí hi va haver la primera de les casualitats que van salvar la vida de Valero: el TAC que li van fer dels pulmons va permetre veure parcialment el fetge. «Em van trucar de Radiologia i em van dir que els pulmons estaven molt bé, però que circumstancialment el TAC va agafar una part del fetge i que em veien un nòdul», explica aquest metge. Com que ell es trobava bé i no havia perdut pes, els metges li van dir que seria una cosa benigna. No obstant, no va ser així. Una vegada l’ecografia va descartar que fos un angioma (un tumor benigne), Valero va començar a preocupar-se. I una biòpsia va confirmar tots els temors: era un carcinoma hepatocelular, el tipus més freqüent de càncer primari de fetge. «Em van operar per treure-me’l i vaig haver d’esperar a la biòpsia. Si la cosa havia anat bé, sabia que tindria baix risc de recurrència. Però si tenia metàstasi, sabia que entraria en una fase de radioteràpia o químio», relata Valero. Però tot va sortir bé. Ho explica, al seu costat, la seva metge, la doctora que el va tractar, i a més companya de feina: Maria Reig, cap de la Unitat d’Oncologia Hepàtica del Clínic. «Vam enviar a analitzar la peça quirúrgica que li vam extreure i vam veure que no hi havia cap criteri per pensar que el càncer podria tornar a aparèixer en un període curt de temps. Per això ara l’únic que fa l’Antonio és seguiment, ni químio ni ràdio. I porta vida relativament normal», diu aquesta hepatooncòloga. Valero va ser operat el 18 de juliol de l’any passat. «Em trobo perfectament. No bec alcohol, he recuperat els 10 quilos que vaig perdre quan em van operar, faig bicicleta. Però ha canviat la meva percepció de la vida. Un dia estàs bé i l’altre, de sobte, se te’n va la vida», reflexiona aquest metge. Factors de risc Tot i així, Reig crida a la conscienciació sobre un tipus de càncer, el de fetge, que sol ser asimptomàtic fins que es troba en fases avançades. «El greix al fetge és un factor de risc per desenvolupar càncer, però la majoria de la població no ho sap o ho menysprea», explica aquesta oncòloga. El greix al fetge s’associa al sedentarisme, al sobrepès i a l’obesitat, entre altres causes. I aquest no és l’únic factor de risc. També ho és haver passat malalties al fetge com l’hepatitis B o C, i el consum d’alcohol. «Hi ha un estigma, que és pensar que el pacient alcohòlic és aquell que no treballa, que es passeja pel carrer, sense suport familiar, i no és així. El consum d’alcohol crònic en uns pacients amb determinades característiques pot generar problemes al fetge, per això cal disminuir aquest factor de risc», diu Reig, que recomana que tots aquells pacients que tenen una malaltia al fetge es facin una ecografia cada sis mesos. «És molt important no saltar-se els controls», insisteix. Creu que, si es fessin cribratges en el càncer de fetge com es fan en el de mama, podrien diagnosticar-se molts pacients que estan en risc. «El cas de l’Antonio va ser una descoberta incidental, com diem en la medicina. En aquest cas ha sortit molt bé, però no és el que habitualment veiem. Aquest tumor és asimptomàtic, dona símptomes quan està en fase avançada i per això és clau anar a buscar-lo intencionadament en els pacients de risc», insisteix. La detecció en una etapa precoç va ser el que va salvar Valero. «Jo em trobava bé, no hauria anat al metge. Espero morir-me d’una altra cosa», diu l’al·lergòleg. Reig apunta, a més, que en els últims anys ha canviat «radicalment» el tractament del càncer hepàtic. Si el 2007 hi havia un gran percentatge de pacients que no tenien cap tractament, ara hi ha «fins a cinc opcions, fins i tot en pacients en fase avançada». Quan el càncer de fetge és diagnosticat en fases primerenques, la possibilitat que reaparegui el tumor al cap de cinc anys és d’un 75%. Quan és detectat en fases avançades, la taxa de supervivència mitjana, sense tractament, és de sis mesos. Amb tractament, fins i tot es poden superar els 19 mesos.

El més llegit