40 anys de la sida a Espanya: «Ja sabem que la cura és possible»

Octubre de 1981, Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Un jove de 35 anys ingressa al centre amb mal de cap i lesions cutànies de color porprat. Els metges decideixen fer-li un escàner i identifiquen un tumor cerebral. Operat d’urgència, mor quatre dies després. Aquest jove va morir de sida, no de càncer. Va ser el primer cas del VIH a Espanya, però els metges llavors ho ignoraven perquè ni tan sols existia la paraula. Aquest mes es compleixen 40 anys d’aquell cas. Eren els inicis d’una malaltia que, des del 1981 i fins al 2019, ha matat a Espanya prop de 60.000 persones, segons xifres del Ministeri de Sanitat, i que ha deixat rere seu un rastre de dolor inesborrable en un col·lectiu, l’homosexual (i també en el de les persones addictes a les drogues i les hemofíliques), històricament discriminat i estigmatitzat. La llavors cap de la secció de Neuropatologia de la Vall d’Hebron, Carmen Navarro, ara jubilada, va tractar aquell primer pacient amb sida. «Se li va trobar una massa cerebral que vam pensar que era un tumor. I tenia unes lesions a la pell que es van diagnosticar com un sarcoma de Kaposi, un tipus de càncer provocat per un herpes virus [el VHH-8]. Es va creure que el tumor cerebral era una metàstasi d’aquest sarcoma», explica Navarro. Però no. Ella va ser la metge que va examinar la biòpsia amb microscopi convencional i microscòpia electrònica. «En comptes de cèl·lules tumorals, vaig trobar cèl·lules parasitades que vaig associar a una toxoplasmosi. Això era completament insòlit, ja que la toxoplasmosi cerebral no existia pràcticament en l’adult», relata Navarro. Ningú va creure llavors en el diagnòstic que ella acabava de fer, fins que amb el microscopi electrònic es van demostrar els paràsits. El jove va morir sense saber què tenia. Poc després, el desembre d’aquell any, es van publicar altres casos d’homosexuals amb sarcoma de Kaposi i altres infeccions oportunistes que apareixien en els pacients immunodeprimits. «Aquests pacients eren de Califòrnia i Nova York, i van començar a lligar fils entre les característiques d’aquest pacient [que era homosexual i, a més, havia viscut a Nova York] i la dels dels EUA. Es va veure que podia ser un cas similar», afegeix aquesta neuropatòloga. Després de conèixer-se els casos de Califòrnia i Nova York, el del pacient de la Vall d’Hebron es va publicar poc temps després a ‘The Lancet’, revista que, en el mateix número, publicava també el primer cas a França. «I allà va començar l’aparició de nous casos de manera exponencial», diu Navarro. La majoria dels malalts, en aquella època, acudien a l’hospital en una fase bastant avançada de la malaltia, per la qual cosa el seu tractament era més difícil i el pronòstic menys favorable. Els tractaments Haurien de passar dos anys de la mort del jove de la Vall d’Hebron perquè la medicina descobrís que el virus de la sida era el causant d’aquesta enigmàtica malaltia que produïa immunodeficiència. Però les eines per tractar aquests pacients eren limitades: «No es tractava la infecció pel virus, sinó altres infeccions causades per la baixada de defenses a causa del virus», assenyala Vicenç Falcó, Cap del Servei de Malalties Infeccioses de la Vall d’Hebron i investigador del Grup de Malalties Infeccioses del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). A mitjans dels 80 va aparèixer el primer tractament contra la sida: l’AZT. «Tenia certa activitat contra el virus, però durant anys era l’únic que hi havia i continuava sense ser suficient», recorda Falcó. Va ser el 1996 quan per fi van aparèixer tractaments eficaços. Es tractava d’un conjunt d’antiretrovirals que, combinant-se entre si, aconseguien controlar la replicació del virus. «L’any 96 marca l’inici del tractament efectiu contra el VIH: a partir de llavors disminueix la mortalitat de la malaltia», diu aquest metge. No obstant, des del 1996 i durant la següent dècada, els tractaments eren complexos i causaven molta toxicitat en els pacients, que, en alguns casos, arribaven a prendre fins a una vintena de pastilles al dia. «Eren medicaments que es toleraven malament a nivell digestiu, causaven pèrdua de greix a la cara i els músculs, una cosa que resultava molt estigmatitzadora», recorda Falcó. La millora, a partir del 2010 El 2010 tot comença a millorar: els medicaments són cada vegada més fàcils de prendre i tenen molt poca toxicitat. «Apareix un nou tipus d’antiretroviral, els inhibidors d’integrasa, que suposen una gran millora i que han portat que, avui dia, una gran part de pacients es puguin tractar amb una pastilla al dia», diu aquest infectòleg. En el dia d’avui, continua sense existir cura per a la sida. «El tractament antiretroviral és capaç de controlar molt bé la replicació del virus, però no cura la infecció», explica la també investigadora del VHIR María José Buzón. Actualment, explica, hi ha dues vies majoritàries d’investigació: aconseguir una vacuna preventiva o noves estratègies de tractament que permetin eliminar el virus. Si fins ara no s’ha trobat una vacuna és perquè el virus de la sida, al replicar-se, té una gran habilitat per crear mutacions: és fins a 6.000 més mutant que el virus de la grip. No obstant, segons Buzón, tot el coneixement generat entorn del VIH ha permès desenvolupar amb tanta rapidesa una vacuna i estratègies contra la Covid-19. El Grup de Malalties Infeccioses del VHIR està investigant l’estratègia ‘shock and kill’, que consisteix a reactivar el virus latent i atacar-lo. «El VIH és molt hàbil perquè s’amaga en estat latent en reservoris cel·lulars, de manera que és capaç de burlar els tractaments antiretrovirals i el sistema immunitari. La persona infectada corre el perill que els reservoris s’activin amb una infecció com un refredat i comenci a reproduir el virus. Per això no es pot deixar mai el tractament», explica Buzón. Actualment hi ha fàrmacs, com la teràpia de preexposició (PrEP), que n’eviten el contagi. No obstant, la cura de la sida és cada vegada més a prop. El març del 2020 va aparèixer el segon pacient del món curat del VIH. Els mitjans es van referir a ell com ‘el Pacient de Londres’ (el primer va ser ‘el Pacient de Berlín’). Es tractava d’una persona portadora del virus que, el 2018, es va sotmetre a un trasplantament de cèl·lules mare per un limfoma. El virus de la sida no va tornar a replicar-se malgrat no prendre antiretrovirals. «Això ens demostra que la cura és possible, però a nivell pràctic és impossible perquè aquests dos pacients es van curar gràcies a un trasplantament de medul·la òssia per un càncer. Els trasplantaments tenen una taxa de mortalitat d’entre un 35% i un 40%: no estaria justificat fer-ho en tots els pacients», explica Buzón. La transmissió vertical L’excap de Malalties Infeccioses de la Vall d’Hebron, Inma Ocaña, que va viure l’època de l’aparició de la sida, recorda històries «molt tristes»: per exemple, les de dones embarassades que s’havien contagiat del VIH perquè les seves parelles eren addictes a les drogues i que donaven a llum nens també contagiats que acabaven perdent els pares. Per a aquesta metge, l’èxit de la investigació contra la sida rau no només que s’ha convertit en una malaltia crònica amb molt bona qualitat de vida, sinó que els tractaments van disminuir la transmissió del VIH: ara una persona medicada pot tenir relacions sexuals sense preservatiu i no contagiar ningú. «Amb tractament, la transmissió sexual i vertical –de mares a fills– és inexistent. En els últims anys tractem moltes dones amb el VIH que han tingut fills negatius perquè han fet molt bé el tractament durant l’embaràs. Fa anys i anys que no hem tornat a diagnosticar cap nen positiu», celebra Ocaña. A Espanya hi ha unes noves 3.000 infeccions del VIH cada any i un total de 150.000 malalts. Als països de renda mitjana i baixa, continuen morint unes 690.000 persones a l’any.

40 anys de la sida a Espanya: «Ja sabem que la cura és possible»

L’Hospital de la Vall d’Hebron va tractar, l’octubre de 1981, el primer pacient del país amb el VIH: va morir al cap de pocs dies d’ingressar i tots van creure que tenia càncer

El més llegit