Olatz Vázquez: «El càncer m’ha fet perdre la por de morir»

La periodista i fotògrafa Olatz Vázquez ha mort aquest 3 de setembre de matinada, als 27 anys, per un càncer gàstric. La jove va denunciar a Twitter l’abandonament que van patir els pacients amb aquesta malaltia per culpa de la Covid-19. La seva mort s’ha produït tres mesos després de conversar amb EL PERIÓDICO. A continuació, l’entrevista publicada per aquest diari el 13 de juny passat. Olatz Vázquez (Biscaia, 1994) és una víctima col·lateral de la pandèmia de la Covid-19. L’estat d’alarma del 13 de març va retardar al mes de juny del 2020 l’endoscòpia que li havien d’haver fet l’abril de l’any passat. Li van diagnosticar, més tard del que tocava, un adenocarcinoma en estadi quatre amb metàstasi a la zona abdominal. Un tumor maligne a l’estómac «bastant gran, avançat i no operable». Càncer. Un any després d’aquell diagnòstic, l’Olatz també té els ovaris afectats i porta a l’esquena 17 cicles de quimioteràpia i un d’un assaig experimental que, després del fracàs dels tractaments anteriors («la malaltia ni s’ha estabilitzat, ni ha parat»), va començar la setmana passada a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Als 27 anys acabats de fer, l’Olatz riu quan li pregunten què farà aquest estiu. «El meu futur és avui», respon. Periodista i fotògrafa de formació, aquesta jove es va fer coneguda a Twitter fa uns mesos on, acabada de diagnosticar de càncer, va explicar el que acabava de passar-li al carrer. «La primera vegada que vaig sortir sense mocador ni perruca, vaig sentir una mare que li deia a la seva filla assenyalant-me: “Mira, ¿oi que està guapíssima?”. La nena va respondre: “Ah, doncs sí”. Em va semblar súper entranyable. El tuit es va viralitzar, vaig guanyar seguidors i em va semblar que podia ser una manera de normalitzar el càncer i parlar-ne sense embuts», explica des dels Jardins de Mercè Rodoreda, al barri de Vallcarca. L’Olatz ve una vegada a la setmana a Barcelona a tractar-se a la Vall d’Hebron. Va ser a Twitter on l’Olatz va denunciar el retard del seu diagnòstic. «Tot i que al confinament vaig pregar, plorant, que sisplau em fessin l’endoscòpia a l’abril, el metge em va dir: “No et preocupis, tu no tens res greu. Deu ser una gastritis o una celiaquia. Tranquil·la, que ens veiem al juny”». Ella, que llavors s’estava tractant a Biscaia, on resideix, no oblida aquelles paraules. Però no s’expressa amb ràbia o rancor, sinó amb serenitat i certa resignació. Tampoc oblida el 9 de juny del 2020, el dia en què, per fi, després de tant temps sentint-se malament, li van dir que tenia càncer. «No m’ho esperava per res de món, perquè feia mesos que sentia que no tenia res greu. Vaig creure que el metge m’estava vacil·lant», explica. Tampoc té antecedents familiars d’aquesta malaltia. «Per la pandèmia s’han diagnosticat el 21% menys de casos de càncer [en relació amb l’etapa del confinament domiciliari]: la gent no va anar als hospitals, es van retardar proves. S’acosta una pandèmia de càncer avançat, s’han oblidat de nosaltres», lamenta aquesta jove que, tot i que reconeix que ella es trobava malament des de principis del 2019 sense que els metges trobessin la seva malaltia (li deien que tenia «estrès», «ansietat» i, fins i tot, una «malaltia pelviana inflamatòria»), destaca que, «en el càncer, el temps és or». «No sé quant es va disparar la malaltia en aquells dos mesos, però crec que, sense aquest retard, tot hagués sigut un miqueteta més fàcil». 19 de enero. Después de más de un año separados, Urko y yo retomábamos nuestra relación. pic.twitter.com/ZvmHbIALqi — Olatz Vázquez (@OlatzVazquez) 28 de diciembre de 2020 L’octubre de l’any passat, l’Olatz, que fins aleshores es tractava a Euskadi, va decidir traslladar el seu historial sanitari a la Vall d’Hebron. Al seu hospital d’origen, a Biscaia, li van dir que el tractament que podien oferir-li era directament «pal·liatiu». «Per a ells, jo no tenia cura ni esperança». Va decidir demanar una segona opinió i a Barcelona van ser «més esperançadors». «Em van dir que lluitarien per mi». Ara fa tot just una setmana que ha començat un assaig experimental en fase 1. «Encara és aviat per dir si està funcionant», relata. Però només té paraules d’agraïment per a la Vall d’Hebron. I no se li acaba l’esperança. Les seves fotos A part de la «periodista i fotògrafa que conviu amb el càncer i la quimioteràpia» (com es defineix a Twitter), l’Olatz és també la noia a qui James Rhodes va regalar la seva càmera Leica. El pianista la sortejava entre els seus seguidors de la xarxa social i ella, que feia sis anys que es feia autoretratats i que no ha deixat de fer-ho malgrat el càncer, li va enviar quatre fotografies. Va guanyar. El seu projecte fotogràfic, ‘Minbizia’ (‘càncer’ en eusquera: ‘min’ és mal i ‘bizia’, agut) aglutina autoretrats d’ella mateixa en blanc i negre. ‘Minbizia’ va ser seleccionat per al Festival Internacional de Fotografia de Belgrad. A través de les seves imatges, l’Olatz ha documentat la seva caiguda dels cabells, la seva primera regla després de mesos sense tenir-la. També les seves llàgrimes i moments de desesperació. El 22 de junio de 2020 me hice los primeros autorretratos tras diagnosticarme cáncer. Desde entonces he hecho un total de 4.834 fotografías. pic.twitter.com/6NXt6ZDi8e — Olatz Vázquez (@OlatzVazquez) 5 de abril de 2021 «¿Que què veig quan miro les meves fotos? Molt dolor. Sempre dic que ploro fotografies. Després de veure les meves fotos, la gent em coneix i diu que no s’esperava que jo fos així. Però aquesta descàrrega d’emocions em porta a afrontar el que sigui», relata l’Olatz. Quan se li pregunta d’on treu la força que transmet, l’Olatz de seguida respon que «no és fortalesa, sinó resiliència». «És adaptar-te a les circumstàncies que t’ha tocat viure. L’instint de supervivència és innat en l’ésser humà. Jo no em considero més forta que fa dos anys, sinó que he après a adaptar-me molt bé a la meva situació. Des del principi em vaig obligar a pronunciar la paraula càncer i tumor». L’Olatz és molt clara parlant: tot i que admet que ha après coses aquest últim any, en aquest procés «hi ha més coses dolentes que bones». Però sí que ha après a «relativitzar els problemes», a «estar més en l’aquí i en l’ara». «I, sobretot, m’he tret la por de morir, i això ja és guanyar. Ens marquem molts objectius, mirem molt al futur i no som conscients que en una fracció de segon et pot canviar la teva vida. A mi em va canviar en un segon». També ha après el que és «l’amor de veritat» (la seva parella, l’Urko, li dona suport en cada pas i la sol acompanyar, igual que els seus pares, a Barcelona) i a saber a qui «de veritat» importa. No nega haver-se emportat decepcions. «Algunes persones desapareixen. Si tu no saps com acompanyar-me, ¿no és millor que em preguntis com fer-ho abans de marxar?», raona. Però, malgrat tot això, malgrat els obstacles i decepcions, insisteix que li continua agradant viure. Mi compañero de batallas, mi escudo, mi fuerza. Siempre he pensado que una persona no necesita a otra para vivir, pero él me hace falta para sobrevivir. pic.twitter.com/7IggBkEYUE — Olatz Vázquez (@OlatzVazquez) 10 de agosto de 2020

Olatz Vázquez: «El càncer m’ha fet perdre la por de morir»

Aquesta periodista i fotògrafa ha mort aquest 3 de setembre, als 27 anys, tres mesos després de conversar amb EL PERIÓDICO

Va ser una víctima col·lateral de la Covid-19: la prova que li va diagnosticar la malaltia va arribar amb retard

El més llegit