Covid persistent: joves atrapats en cossos d’avis

Els joves catalans d’entre 20 i 29 anys tenen una incidència de coronavirus de més de 2.000 casos per 100.000 habitants. És una xifra absolutament de bogeria: la mitjana espanyola (molt preocupant) voreja els 300; la catalana, els 600; la de Barcelona, els 700. Per sobre dels 250 el risc és «molt alt». La majoria dels joves que es contagien, tot i que no estiguin vacunats, no emmalaltiran greument. Per a molts haver passat la Covid-19 serà només una anècdota. Però un 10% dels que tinguin símptomes lleus, aproximadament, desenvoluparan Covid persistent: una malaltia amb què conviuen prop de 1.900 persones a Catalunya i que consisteix a viure, dia a dia, amb els símptomes més aguts del coronavirus. «Cada vegada hi ha més gent jove en el nostre col·lectiu», afirma Sílvia Soler, presidenta del Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19. Aquesta és la història de tres joves d’uns vint anys i un adolescent, tots membres del col·lectiu, que pateixen Covid persistent. Sheila Lozano, 24 anys: «Pensava que serien 15 dies; fa que estic així més d’un any» «És com si estigués atrapada en un cos de 80 anys». Sheila Lozano, infermera, es va contagiar treballant durant la primera onada, quan tenia 23 anys. 16 mesos després continua de baixa. «Tinc astènia, artromiàlgies [dolor articular i muscular], dolor toràcic i moltes taquicàrdies. M’ofego molt fàcilment i pateixo palpitacions. A més, vaig desenvolupar hipotiroïdisme. M’estic inflant molt: prenc set o vuit pastilles diàries», diu aquesta jove d’Albinyana (Tarragona). La Sheila va passar, l’abril del 2020, una Covid lleu. «Jo pensava que serien 15 dies. Però, per desgràcia, no va ser així. Vaig passar 40 dies a casa aïllada perquè els símptomes no remetien». En aquell moment es desconeixia per complet la Covid persistent. «Ara sabem que, passats els primers 10 o 14 dies, ja no contagies», diu la Sheila. No li van arribar a fer PCR perquè en aquell moment no n’hi havia, però una serologia temps després va revelar que havia passat la Covid-19. I, tot i que es va plantar a l’estiu amb els símptomes de la malaltia, el metge li va dir que remetrien a poc a poc. No va ser així. La Sheila es va reincorporar a la feina a l’agost, i va durar tot just tres setmanes. «Els símptomes no només no se’n van anar, sinó que es van agreujar. No podia conduir, em marejava. Creien que m’havia recontagiat, però no: la PCR sortia negativa». Era Covid persistent. I així fins avui. A l’Institut Guttmann de Badalona segueix una rehabilitació cognitiva perquè també té «dèficits de memòria, alteracions de l’atenció». «La meva vida ha canviat completament. Ara mateix em sento una càrrega per a la meva gent. Em sento molt limitada en el meu dia a dia i no puc fer plans d’un dia per l’altre», diu. Però el que més la preocupa, diu, és no saber quan es recuperarà i si es recuperarà al 100%. Tim Py, 27 anys: «No he tornat a ser jo mateix» Ell va passar la Covid-19 durant la primera onada «com una grip forta». Tim Py, ara de 27 anys, no va ingressar a l’hospital. «Van ser dues setmanes, però després notava que no em recuperava, com si aquesta grip mai se n’anés», diu aquest jove que, abans de la pandèmia, tenia dues feines: instructor d’esports aquàtics i professor de Teologia Protestant. Ara, per la fatiga cognitiva que continua patint més d’un any després, va haver de deixar la feina a l’institut. «Vaig voler reincorporar-me el maig passat, però a les dues hores m’entrava mal de cap i no podia seguir», afirma el Tim. Sí que ha pogut mantenir la feina de professor d’esports aquàtics, però la seva vida, reconeix, «ha canviat». «Noto que aquest últim any no he pogut ser jo mateix, el d’abans. No he pogut pensar amb la mateixa claredat, he tingut el 50% de l’energia», diu amb tristesa. Abans quedava molt més amb els amics, estava ficat en «projectes de bricolatge, excursions, senderisme», que va haver d’abandonar. I els que va mantenir, com el surf, ha sigut amb molta menys energia. La rehabilitació a la Guttmann li ha suposat un «xut». Però la «boira mental» no para. «La Covid és una malaltia molt més complicada del que sabem. Pot generar seqüeles que encara desconeixem», diu. Carla Martínez, 27 anys: «He arribat a oblidar-me de l’any que estic» «O vaig a comprar o em dutxo. Les dues coses no les puc fer. En tot cas, sempre m’han de portar les bosses». Ho explica Carla Martínez, de 27 anys i veïna de Cardedeu. Aquesta infermera es va contagiar de Covid-19 durant la primera onada. Va arribar a ingressar a l’Hospital de Can Ruti (Badalona) amb símptomes «respiratoris» i cardiològics. El problema és que, una vegada li van donar l’alta, la Carla va continuar tenint símptomes. Més encara: no es podia moure del llit. «Vaig estar cinc mesos sense poder-me moure del llit. Anava a les visites mèdiques amb cadira de rodes», diu. La Carla necessitava ajuda fins i tot per dutxar-se. «Era com si m’hagués passat un camió per sobre, les cames em fallaven». Al juliol la van derivar a la primera unitat de Covid persistent de Catalunya, situada a Can Ruti. Aquí es troba amb més pacients com ella, després de mesos que els metges no sabessin explicar-li què li estava passant. A ella la rehabilitació a l’Institut Guttmann també la va ajudar a millorar, tot i que no a curar-se. La va començar a fer al novembre. «Sobretot m’han ensenyat a controlar l’energia que tinc. Si tinc un brot, no puc anar a comprar i dutxar-me. He de triar». La Covid persistent inclou una gran varietat de símptomes i, si bé hi ha pacients que els pateixen de manera més contínua, d’altres tenen episodis brot. La Carla té símptomes continus i brots més aguts. «Tinc dolor i fatiga diaris, però dies amb brots de febre i llavors ja no puc ni sortir del llit». A Can Ruti continua fent una «rehabilitació respiratòria» i «cognitiva». Perquè més d’un any després, la Carla, com molts malalts, continua tenint molta fatiga. «Si llegeixo mitja hora, em fa molt mal el cap. I la boira mental fa que t’oblidis de moltes coses. He arribat a oblidar-me de quin any és», assegura. Dona gràcies per poder, avui dia, «caminar mitja hora». «Tot i que continuo tenint febrícula tres o quatre vegades a la setmana», diu. Part de la rehabilitació l’ha hagut de pagar ella perquè «les institucions públiques encara no estan preparades per aquesta malaltia». La mare de Marc Torrent, 13 anys: «Està anant al psiquiatre» A més del deteriorament físic, la Covid persistent té una altra cara: l’esfondrament anímic. Marc Torrent, de 13 anys i veí d’Almacelles (Lleida), es va contagiar el gener passat i avui dia no vol parlar del tema. Qui explica aquesta història és la seva mare, Imma Solà. «Quan veig les imatges de gent de festa m’enfado molt. Jo li diria a aquesta gent que vingui a veure com ha arribat a estar el meu fill». El Marc té un tipus de Covid persistent diferent del de la majoria: pateix lesions cutànies als peus que, durant molts mesos, li dificultaven molt caminar. Caminava, però el mínim. Anava a l’escola amb patinet i tornava amb cotxe. Tampoc podia fer ciclisme, el seu esport preferit. «No es podia ni calçar», diu la mare. El nen ara està en tractament psiquiàtric. «Només es pregunta: ‘¿Per què a mi?’. I no parla de la Covid-19». Va ser capaç de continuar anant a l’institut (tot i que amb absències), però moltes vegades no podia acabar les classes. Quan el Marc es va contagiar, els pares no entenien per què no es recuperava. «S’ofegava, tenia un cansament terrible. I cada setmana li sortien unes 15 butllofes a cada peu, similars a les de la varicel·la», afirma la mare. El nen també patia refredats que duraven 48 hores i que després se n’anaven, així com contractures musculars. «La situació física i mental del Marc era molt dolenta. I vaig anar a Can Ruti. Ells van ser la meva salvació perquè amb rehabilitació va començar a millorar», diu l’Imma satisfeta. Fa dos mesos el Marc va tornar a pujar a la bici. «Però el primer dia es va passar i va tenir 39 de febre i tres dies de vòmits i diarrea», afegeix. Tot i que el nen encara no està recuperat de la Covid persistent, la cosa avança. Això sí, la mare creu que li costarà recuperar-se de les «seqüeles psíquiques». Els malalts demanen no frivolitzar amb una malaltia que continua causant mort i patiment.

El més llegit