Enganxada a la vida gràcies a un donant samarità

A Irma Gómez, de 30 anys, li va salvar la vida un donant samarità: una persona anònima que va donar el seu ronyó a canvi de res. Aquesta hondurenya resident a Granollers (Barcelona) va patir, el 2018, una insuficiència renal i, tot i que va estar un temps en hemodiàlisi, els metges finalment van decidir que era necessari practicar-li un trasplantament de ronyó. Després d’11 mesos en llista d’espera i moltes dificultats per trobar un donant compatible (ni la seva mare ni la seva germana ho eren), un bon dia del 2019 va aparèixer l’òrgan d’algú que, com en la paràbola del bon samarità de la Bíblia, el va donar desinteressadament. «Gràcies a aquesta persona, fa dos anys que faig vida normal», explica l’Irma des de l’Hospital del Mar de Barcelona, on va ser trasplantada. Però aquesta història té un altre gir insòlit: tres mesos després del trasplantament, la mare de l’Irma, Lilian Rodezno, de 53 anys, també va donar un ronyó seu desinteressadament en senyal d’agraïment. «Sempre prego perquè la persona que vaig trasplantar i la que va donar el ronyó a la meva filla tinguin una llarga vida», diu la Lilian somrient. Totes dues treballen en un servei de neteja de Granollers. Des del 2010, a Espanya hi ha hagut 18 donants samaritans, segons xifres de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT). D’entrada, és un gest difícil d’entendre: una persona decideix, de manera totalment desinteressada i sense rebre res a canvi, donar un òrgan, no a algú en concret, sinó a qualsevol que ho necessiti. A algú la identitat del qual mai coneixerà, ja que el procés de trasplantaments és confidencial a Espanya (per això l’Irma evita dir la data en què va ser trasplantada). ¿Per què algú decideix fer alguna cosa així? «Per bondat», respon la nefròloga Marta Crespo, cap de Trasplantament Renal de l’Hospital del Mar. «El cas de l’Irma és especial perquè el seu òrgan procedeix d’una persona altruista. No pertanyia a un programa de trasplantament creuat i no venia en parella, sinó sol», explica Crespo. Aquesta no és la història de l’Irma, sinó la d’una persona anònima que ha fet que ella pugui explicar això. El lupus eritematós sistèmic Fa vuit anys que l’Irma va ser diagnosticada d’un lupus eritematós sistèmic, una malaltia autoimmune que li causava problemes respiratoris. «Als 25 anys em van detectar una nefritis lúpica [un trastorn renal que es produeix quan no es filtren bé els rebutjos dels ronyons]. Els metges van intentar que no arribés a l’hemodiàlisi, però no es va poder evitar», explica la jove. La nefritis lúpica va empitjorar estant ella de viatge a Hondures. «Allà em van diagnosticar una fallada renal. Vaig estar molt temps a l’uci», afegeix. La Lilian, la mare, que s’havia quedat a Granollers, recorda aquells terribles dies del 2017. «Em van trucar des d’Hondures a les 2 de la matinada i em van dir que l’anés a veure per última vegada. L’havien desnonat», relata Lilian. Va volar al seu país d’origen amb el seu marit i pare de l’Irma, i tots dos van decidir portar-la a Espanya. De l’Hospital de Granollers l’Irma va ser traslladada a l’Hospital de Mollet, on el diagnòstic va ser diferent. «Em van dir que em podien rescatar i em van oferir el trasplantament de ronyó», explica la jove. A Hondures no feien trasplantaments. Aquí va entrar a la llista de trasplantament de cadàver i també de persona viva. I allà va començar una àrdua recerca d’un ronyó per a ella. La recerca de l’òrgan Tot i que la Lilian i una germana de l’Irma van intentar donar-li un ronyó, eren incompatibles amb ella. Així que mare i filla van entrar en un programa de trasplantament renal creuat. «En aquest s’inclouen parelles incompatibles [pares i fills, germans, amics...]. I, entre elles, es busca un receptor que és compatible amb un donant. Aquests trasplantaments es fan tres o quatre vegades a l’any a Espanya i tots el mateix dia, perquè ningú es faci enrere», precisa la doctora Crespo. «Trasplantar és millor que estar en diàlisi: es viu més anys i es tenen menys complicacions mèdiques. La millor opció és el donant viu perquè els seus òrgans solen estar millor. Però no tots tenen un donant viu i, quan n’hi ha, de vegades no és compatible», afegeix. El problema de l’Irma és, com explica la seva nefròloga, que té molts anticossos de tipus HLA, cosa que va fer que «molts potencials donants resultessin finalment incompatibles». 11 mesos va esperar la jove per tenir el seu ronyó. Va aparèixer un bon dia del 2019. «Recordo que la doctora Crespo em va trucar una tarda per dir-me que hi havia un òrgan. Que era d’un bon samarità. Em vaig posar molt contenta, tot i que tenia por que el meu cos rebutgés el ronyó», somriu l’Irma. Però al camí del trasplantament, Irma es va trobar un altre obstacle: el ronyó d’aquest donant tenia una incompatibilitat sanguínia (de tipus ABO) amb ella. Per a això la jove es va sotmetre a tractaments de plasmafèresi i immunoadsorció abans de la intervenció, per depurar la sang. La cosa va sortir bé. El trasplantament va ser un èxit i, entre altres coses, l’Irma ha dit adeu als seus continus mals de cap. «El més difícil d’una malaltia renal és tenir la tensió molt alta, jo tenia molts mals de cap. Fins i tot vaig arribar a convulsar. Però tot això no ha tornat a passar». L’agraïment de la Lilian Però la història tampoc acaba aquí. La Lilian no es va conformar que la seva filla estigués bé. Va voler fer alguna cosa més. A l’haver aparegut el ronyó fora del programa de trasplantament creuat, la mare no estava obligada a donar. «Però vaig sentir un impacte i vaig decidir donar igualment. I, si pogués, tornaria a fer-ho. Quan mori, els meus òrgans seran donats a Espanya, estic molt agraïda amb tots els hospitals d’aquest país». L’infermer Guille Pedreira va tractar la mare i la filla a l’Hospital del Mar. «Veure-les dos anys després tan bé és molt gratificant. I tot gràcies que algú va iniciar una cadena sense pensar en res més que donar un òrgan a qui el necessités, sense saber qui era ni rebre res a canvi», assenyala Pedreira. Dos anys després d’allò, l’Irma té una altra parella i es casarà ben aviat. Parla de la seva filla d’11 anys, fruit d’una relació anterior, que ha sigut sempre el «motoret» pel qual ha seguit endavant. «Quan he estat molt malament, sempre he pensat en ella. Vaig ser mare soltera molt temps. Sé que sempre he d’estar bé per ella». Ara explica la seva història amb tranquil·litat i gratitud, igual que la seva mare. «La de la meva filla és una història trista amb final feliç, perquè va trobar una persona que a canvi de res va donar la vida per ella. Si no hagués sigut per Espanya, no estaríem explicant això», conclou.

El més llegit