‘Kellys’ dels hospitals: «De nosaltres també depèn la salut del pacient»

No són professionals sanitaris, però sense la seva imprescindible feina no podria tirar endavant la tasca de metges i infermeres. Han estat (i hi continuen estant) «al peu del canó» durant tota la pandèmia, però denuncien la seva invisibilitat. Són les treballadores de la neteja, les ‘kellys’ (acrònim de ‘las que limpian’), dels hospitals. «També existim, sí», dispara Anabel Gil, peó especialista en parets, sostres i finestres a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. «En la primera onada sí que es va valorar més la feina del personal essencial, però crec que continuem sent invisibles», assegura aquesta dona de 42 anys i mare de dos fills. Durant aquest any, no ha faltat «ni un sol dia» a treballar. Ho diu orgullosa. «Segueixo aquí cada dia, malgrat que sempre m’he sentit invisibilitzada. El Govern ens ha exclòs de la ‘paga Covid’ i a nosaltres la Covid-19 no se’ns reconeix com una malaltia laboral», denuncia Gil. Els professionals de la salut de Catalunya van rebre fins a 1.350 euros al setembre pel seu treball durant la pandèmia. Les netejadores en van quedar fora. A més, el Consell de Ministres va aprovar al febrer un reial decret llei que reconeix el contagi de coronavirus com una malaltia professional per a sanitaris i sociosanitaris. El personal de neteja d’hospitals va tornar a quedar-ne fora. Gil creu que dins de l’hospital sí que es veu la feina d’aquest gremi, però no en el món polític. «Per als grans càrrecs sí que som invisibles», es queixa I no obstant, reivindica Gil, estan «al peu del canó», com els sanitaris. «Quan hi ha una urgència, corre el metge, la infermera i la de la neteja. De nosaltres també depèn la salut i seguretat del pacient, perquè si jo no descontamino bé, el pacient corre un risc», explica aquesta netejadora. Tot és una «cadena»: «Si jo no netejo, l’auxiliar no pot fer l’habitació i llavors no pot entrar el pacient». Durant la primera onada pandèmica, recorda, es van muntar molts llits extres per atendre l’allau de pacients, que va caldre desinfectar. «Igual que amb les plantes Covid: cal netejar-les de dalt a baix, perquè, si no, no hi pot entrar el nou. Treballem caps de setmana. Vam fer el que va fer falta». També van veure escenes de dolor. Dins de l’hospital, Gil veia com estava la gent. «Recordo en especial un pacient que era a urgències. Em va cridar l’atenció que era jove i va començar a tremolar quan li van dir que tenia Covid. ‘¿Què em passarà?’, li va preguntar al metge. Em va inquietar molt», diu la netejadora. També ella, que viu amb dos nens i la seva mare de 66 anys, va tenir «molta por» de contagiar-se. «Recordo arribar a casa, posar lleixiu a l’entrada, canviar-me la roba i no abraçar els nens a l’arribar», rememora. «Vaig apartar la meva vida aquells mesos, perquè només treballo. I no ens van pagar les hores extres. Ens van donar un dia extra», assegura. Milagros Vizcaíno, de 42 anys i també netejadora de la Vall d’Hebron recorda els «nervis» i la «por» quan va esclatar la pandèmia. «Va venir de cop i volta. Ens van fer una formació superràpida. Mai havíem viscut una situació com aquesta», explica aquesta dona que fa dos anys que treballa com a ‘kelly’ després d’haver deixat la seva ocupació anterior com a perruquera. És mare de dos nens. Ella, que abans de la pandèmia treballava a les ucis, va passar a fer-ho també a les plantes Covid: «On hi havia un cas de Covid, allà hi anava jo. Tenia uns nervis que em consumien». «Quin estrès» Això malgrat que la Vall d’Hebron ja feia dies que esperava que es diagnostiqués el primer cas de coronavirus. «I, quan va arribar, quin estrès. Jo vaig arribar a les 13 hores i vaig sentir com em cridaven: ‘Corre, Anabel, corre’. Em posaven un equip de protecció individual (epi) i era com veure una pel·lícula des de fora», recorda Gil. «Se’ns va informar [del virus] d’un dia per l’altre», certifica per la seva bandaJosé Antonio Cortés, de 29 anys, que, com Gil, és peó especialista de fons (és a dir, neteja habitacions totalment a fons) a la Vall d’Hebron i que forma part d’una plantilla de neteja formada 80% per dones. Hi va haver un sobtat canvi de protocols. I també d’una manera de treballar. «Ara et fixes molt més en els detalls a l’hora de netejar-ho tot», compte. «També hem vist gent morint-se. Vam veure taüts a les plantes i als soterranis, vam veure com moria moltíssima gent» «Nosaltres també hem vist gent morint-se. A mi em va marcar veure taüts a les plantes i als soterranis. Veure com moria tantíssima gent», relata aquest jove. «A mi em va marcar veure com pacients que s’estaven morint no podien acomiadar-se dels familiars», destaca Vizcaíno. «Jo, que soc a la zona infantil, veure un nen contagiat sense cap familiar amb ell és molt dur. Per això crec que la nostra funció és molt bona, perquè l’estoneta que som a l’habitació només dir-li alguna cosa al pacient alegra una miqueta», afegeix. Sense precedents Després dels temors i l’estrès de la primera onada, ara asseguren que hi estan adaptats. «Ja no entrem amb por a netejar», diu Vizcaíno. Però tampoc obliden el que han viscut: «Mai havíem viscut una cosa com aquesta, ni semblant», apunta Cortés. «La nostra feina també és essencial. Si una habitació no està ben desinfectada, el pacient es pot contagiar», recorda al seu costat Vizcaíno. «I qui diu habitacions, diu quiròfans o ucis. Sobretot per no propagar el virus», precisa ell. Senten que, almenys en el seu cercle pròximla seva feina és més valorada ara amb la pandèmia. Però temen que tot s’oblidi un cop s’acabi.

El més llegit