Fernando Simón, amb el crèdit gairebé esgotat

En una de les seves primeres rodes de premsa de la pandèmia, quan el coronavirus era una amenaça remota, diversos periodistes es van acostar al ministre Illa per felicitar-lo per haver situat al seu costat Fernando Simón. La seva aparició cinc anys enrere a la crisi de l’Ebola havia acabat amb el caos comunicatiu i de gestió de la ministra Ana Mato. Les seves didàctiques explicacions i el rigor amb què es van implantar les mesures de control a partir d’aquell moment li van conferir una imatge de ‘guru’ de les epidèmies que podia suplir l’inevitable dèficit d’un ministre nouvingut, verge en la matèria. Així ho reconeixia de manera implícita el mateix Illa als periodistes en aquell minut zero del tsunami que estava per arribar. Un any, centenars de rodes de premsa i més 70.000 morts després, aquesta imatge s’ha anat tacant pel que alguns consideren múltiples errors tant en la gestió com en la comunicació. Pocs dies abans de l’estat d’alarma, quan diversos països europeus ja començaven a prendre algunes mesures davant l’explosió de casos a Itàlia, va convocar els periodistes especialitzats a reunions ‘off the record‘. Volia transmetre’ls que hi havia molta pressió des d’Europa perquè Espanya prengués mesures però que alguns països estaven sobreactuant i creant una alarma innecessària. En públic havia predit que a Espanya «no tindrem més que uns quants casos», una frase que el perseguirà la resta de la seva vida, però no l’única. La suposada inutilitat de les mascaretes o l’haver assegurat que estàvem preparats per «fer front a qualsevol escenari», també forma part de la seva dolorosa motxilla. El seu paper durant l’estat d’alarma, la compareixença diària i a punt de l’esgotament explicant, ara sí, el que realment estava passant, li van valer per a l’absolució d’una bona part de la societat. Ell donava esperança i demanava paciència cada matí quan ni tan sols podíem sortir de casa. Al cap i a la fi ¿quin país europeu no s’havia equivocat en una o una altra mesura? En una societat tan polaritzada com la nostra, mentre alguns el culpaven dels morts d’altres el van consagrar gairebé al nivell d’icona pop arribant a distribuir-se samarretes per internet. Va ser llavors quan es va atrevir a posar com a motorista a un dominical i a participar al programa de Calleja mentre la segona onada prenia forma. «Va tenir una pujada d’ego que el va portar a prendre males decisions», apunta algú del seu entorn. La seva tendència a la broma, sempre d’agrair a les espesses rodes de premsa, li ha jugat males passades. La infermeria i col·legis de metges ha demanat el seu cap en diverses ocasions, però més enllà de les relliscades anecdòtiques, la reiteració en infravalorar el risc en l’últimes onades l’ha acabat allunyant dels seus companys de professió. Potser perquè figurava al manual de l’epidemiòleg precoronavirus, es va passar l’estiu restant importància a l’augment del número casos, va negar l’existència de la segona onada fins que va ser inevitable admetre-la i va defensar la relaxació nadalenca que ha acabat amb un factura de més de 20.000 morts. Diverses vegades ha ensopegat amb la mateixa pedra de predir una baixada del virus el dia abans d’una pujada. En uns dels seus moments de sinceritat va reconèixer recentment que de vegades tendia a «ser més optimista del que hauria». Una cosa potser imperdonable quan del que es tracta és de mantenir en alerta la població perquè compleixi les mesures de control, tot i que això infongui por o alarma. La DGT té una llarga experiència en això. S’ha especulat en diverses ocasions amb el seu relleu, però el recolzament ferm d’Illa i sobretot de Pedro Sánchez l’ha mantingut al seu lloc. El president del Govern va quedar captivat per les seves capacitat de comunicació i coneixements com ho havien estat al seu dia els mitjans de comunicació. I segons expliquen des de la Moncloa manté el seu recolzament. «Són normals les patinades amb una exposició mediàtica tan intensa. Però comunica molt bé i dona molta tranquil·litat», defensen. Exalts càrrecs de Sanitat defensen que tant recolzament deriva també d’un dels seus defectes. «Sempre rema en el sentit que li demanen els polítics, no és conflictiu», critiquen. L’epidemiòleg és víctima també del model escollit pel Govern per afrontar la pandèmia, al no crear un comitè científic amb una personalitat indiscutible i independent al capdavant, com Fauci als Estats Units. Algú que pugui donar la seva opinió partint dels informes d’experts de diverses disciplines i després que el Govern faci el que cregui convenient. És tècnic i alhora portaveu del Govern. Dues coses de vegades incompatibles.

Fernando Simón, amb el crèdit gairebé esgotat

Les successives patinades comunicatives i la minimització dels riscos a totes l’onades han erosionat la confiança dels professionals en l’epidemiòleg

L’Executiu atribueix els errors a la gran exposició mediàtica que pateix i aprecia les seves grans virtuts com a comunicador, així com la tranquil·litat que transmet

Els Fernando Simón d’Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica i el Regne Unit

Tony Fauci, el ‘metge d’Amèrica’ que va poder amb Trump

El més llegit