Parla una metge: «Amb la pandèmia he tingut ganes de morir-me»

«Fa tres setmanes que estic de baixa perquè he tocat fons. No soc la que era. En aquests últims mesos m’he col·lapsat com mai de la vida m’havia passat. Era una sensació de no poder més. Em van diagnosticar fa poc una depressió amb molta ansietat, tot i que molts de nosaltres ens hem començat a medicar des de març o abril per poder dormir i combatre l’ansietat. Aquells primers dos o tres mesos van ser frenètics, brutals. Els sanitaris tenim un nivell de responsabilitat molt alt, per això per a mi estar de baixa és una sensació molt dura, sobretot a l’ésser per un tema de salut mental. És molt dur veure que la teva capacitat ja no és la que era. A més, la responsabilitat va en l’ADN dels metges. A l’atenció primària, vam estar molt temps visitant amb bosses d’escombraries. Va ser dantesc. La sensació era d’estar en una trinxera. Ens sentíem ignorats i la sensació de ràbia i d’ansietat era brutal. Al juny la situació va remetre, però al juliol hi va haver un repunt [a Catalunya] i la quantitat de feina que va tenir la primària només la sabem nosaltres. «Estar de baixa és molt dur, igual que veure que la teva capacitat ja no és la que era» Tot i que a l’estiu els casos eren més lleus, hi va haver un desgast molt important en els ànims del personal. I al setembre vam tornar a estar igual. Ens costa molt no poder donar l’atenció que els pacients no Covid necessiten. I l’octubre va ser una estocada més dura. Aquesta por d’‘a veure quan em toca a mi’, de contagiar-me de coronavirus. Tinc companys que estan vivint un Covid-19 persistent. La pandèmia va afectar directament el meu estat anímic, tot i que tinc altres factors que també hi han influït. Però escolta, cada persona es pren les coses com pot, no com vol. I ara la sensació és de ser inútil i de no poder col·laborar. ¿Que com em vaig adonar que m’havia de demanar una baixa? Va ser al novembre. No n’encertava ni una a la feina, tenia tota l’estona la sensació que m’equivocava, que no estava concentrada... Tenia molta angoixa. De vegades em costava respirar. I també sentia molta tristesa. En el meu cas, ganes de morir-me. Vaig tenir un intent de suïcidi. Estem tots, en general, tocats. Jo he atès persones amb molta ansietat o molts símptomes depressius a conseqüència de la Covid. La crisi econòmica està impactant molta gent. «Em vaig adonar que no n’encertava ni una a la feina. Tenia molta angoixa. De vegades em costava respirar. I molta tristesa» A mi també m’ha afectat atendre persones que ho estan passant molt malament. No podem fer 60 trucades diàries, atenent més de la meitat dels pacients que ho passen molt malament. Oferir suport en aquestes situacions és esgotador. Aquesta pressió de feina no es pot comparar amb cap altra època. I mira que fa 18 anys que exerceixo de metge. Però, per exemple, mai m’havia hagut de demanar una baixa així. Recordo en concret un pacient meu de la meva mateixa edat que es va suïcidar per una depressió lligada a la Covid-19. Aquesta persona també tenia altres sofriments; en salut, mai les coses tenen un sol determinant. Però allà també va entrar en joc el coronavirus. No hi ha paraules. El coneixia des de feia 18 anys, l’havia acompanyat durant molt temps. Quan ja no vaig poder més, em va atendre una companya. Jo ja coneixia el servei de telesuport psicològic que la Fundació Galatea ofereix als professionals sanitaris. Vaig trucar allà i, en paral·lel, estic fent un seguiment psicològic. Tota aquesta situació ha augmentat la sensació d’impotència en moltes persones. I també la sobrecàrrega en els professionals, fins i tot tres vegades més. No saps el que és, mentre atens el telèfon, estar pendent de si entren visites urgents... Tota l’estona amb compte de com et vesteixes per no contagiar-te, ¿ho entens? I la manera en què han menystingut l’atenció primària... Sembla que només existeixen els casos greus de les ucis. Sentir que no som ningú, fa ràbia i molta pena». Els sanitaris, reticents a buscar ajuda

Parla una metge: «Amb la pandèmia he tingut ganes de morir-me»

La pandèmia de Covid-19 està esprement la salut mental de la població en general, però sobretot dels sanitaris. Aquest és el relat en primera persona d’una metge de família de Barcelona. Té 49 anys i demana a EL PERIÓDICO mantenir el seu anonimat.

El més llegit