«Només el metge pot entrar»

Quan els centres d’atenció primària (CAP) tanquen les seves portes a les 20 hores a Barcelona, hi ha un servei que es posa en marxa: l’Assistència Continuada Domiciliària (ACD), dependent de l’Institut Català de la Salut (ICS). L’ACD, que funciona fins a les 7 del matí i també els caps de setmana i els dies festius, està format per metges i infermeres de capçalera, i tècnics conductors que es desplacen als domicilis d’aquelles persones que no es poden moure i que han trucat al 112 o al 061. «¿Els pacients que més estic veient? Persones grans amb ansietat, molta solitud, molta tristesa, amb la tensió alta. També molta Covid-19 –o gent amb símptomes compatibles–, i això pujarà pel pont de la Constitució», comenta Sandra Moreno, metge que treballa en l’assistència continuada domiciliària, abans de pujar al vehicle que conduirà el tècnic Echeyde Tobal. A fora, ja s’ha fet de nit, els llums de les vivendes parpellegen i fa un fred hivernal. Són les 20 hores del dijous 10 de desembre i, a dues hores perquè entri en vigor com cada dia el toc de queda, la gent ja s’ha reclòs a les seves vivendes. És llavors, quan la ciutat s’apaga, el moment en què Moreno i Tobal comencen la seva jornada laboral. Durarà 12 hores i comença al CAP Casernes de Sant Andreu. Primera destinació: un domicili de l’avinguda de la Meridiana, al qual arriben a les 20.30 hores. Un home de 87 anys, amb infecció d’orina, pateix tremolors i febre. La seva família ha trucat al SEM, que ha recollit la trucada, li ha fet unes preguntes de cribratge i el CAP Manso (on es troba el centre d’operacions de l’ACD) ha decidit enviar una metge per valorar-lo en lloc d’enviar directament una ambulància. Sandra Moreno no ho veu clar. «És fàcil que pateixi una sèpsia», assegura abans d’entrar a la vivenda, amb la mosca rere l’orella. A fora, al replà del portal, es queda Tobal. «És el protocol Covid. Només el metge pot entrar», diu mentre treu del maletí uns tests antígens de diagnòstic ràpid de la Covid. «Només es fan si el pacient presenta símptomes com tos o febre», explica aquest conductor que fa anys va treballar com a administratiu en un CAP. «En l’ACD, com en tota la primària, falta personal,» assegura Echeyde Tobal. En l’ACD de Barcelona hi ha una plantilla fixa de 39 persones (16 metges de família, 12 tècnics de suport, vuit administratius i tres coordinadors), a la qual se sumen metges dels CAP que fan guàrdies o infermeres. En total, a Barcelona treballen unes 240 persones a l’ACD. Tobal, tot i que té un contracte de conductor, fa «més» del que li toca perquè també dona «suport» a la metge. En aquell moment, surt la doctora de la llar. «Les constants no estan bé», explica. I decideix trucar a una ambulància perquè el pacient de 87 anys sigui traslladat a l’hospital. «Sisplau, que s’emporti el mòbil i un carregador», li indica a la família, que no podrà entrar a l’hospital. Sandra Moreno treballava en un CAP fins al març, just abans que esclatés la pandèmia que a Catalunya ha segat 16.432 vides i ha contagiat 328.943 persones. Com tants altres metges de família, va acabar farta de les condicions laborals dels metges de capçalera, amb agendes plenes de pacients a qui, per falta de temps, no se’ls pot dedicar l’atenció que necessiten; amb proves que tardaven massa a fer-se per les llargues llistes d’espera; amb falta de personal. «M’agrada molt la medicina de família, però hi havia massa pressió assistencial. Em va cansar molt», explica. Ara, en l’assistència domiciliària atén un pacient cada hora, aproximadament, i pot dedicar-li el temps que ella considera necessari. Recorda, i com oblidar-la, aquella primera onada del virus, nou mesos enrere. Com va morir una companya seva, tècnica d’ambulància de 38 anys i amb una filla de 12 mesos, per coronavirus. Com acudia a domicilis a visitar pacients, molts infectats, i sempre l’ordre era la mateixa quan requerien ingrés hospitalari: «Porti mòbil i carregador». Recordo les cares, de la por que hi havia d’anar a l’hospital per si no en sortien», destaca la Sandra. «Arribàvem al que podíem i de vegades els malalts havien d’esperar fins a sis hores per una ambulància. Costava molt derivar pacients. Me n’anava a casa plorant. I ara estem rebentats físicament i emocionalment». També la societat ho està. «En zones obreres com aquesta, Sant Andreu, Horta, Bon Pastor, notem moltes depressions i solitud. Més que en altres com Sarrià o Sant Gervasi», afegeix Tobal. Ho diu abans d’agafar el volant per acudir al Guinardó, on la família d’una àvia amb Alzheimer ha trucat perquè té tos. Són ja passades la mitjanit. Abans hauran visitat un home amb depressió severa en una altra vivenda de l’avinguda de la Meridiana, també finalment derivat a l’hospital per la metge, i a una jove a Torre Baró que estava marejada perquè s’havia automedicat un fàrmac opioide. Moreno i Tobal arriben al Guinardó a mitjanit. La Concha, de 88 anys, va estar en un dinar familiar fa uns dies i, tot i que tots es van fer una prova serològica i van donar negatiu, ara la dona té una tos sospitosa. «Ella entén que hi ha un virus, però de vegades se li oblida. Li vaig haver de deixar un rètol a la porta que diu: ‘Mama, el virus, no sortir’», comenta la seva filla María Jesús mentre la Concha és auscultada per la Sandra, que li fa també una prova d’antígens per saber si s’ha contagiat. Dona negatiu. «No em sembla Covid, però s’ha de confirmar amb una PCR», explica la metge. Una ambulància s’emporta a l’àvia a l’Hospital de Sant Pau. «El mòbil i el carregador», torna a dir-los Moreno a les filles de la dona. Dies després es confirmarà que la Concha efectivament no té Covid, però sí una pneumònia bilateral. Cap a les 2.30 del matí, aquest equip mèdic es desplaça a Sant Andreu, perquè una dona d’uns 70 anys amb vertígens amb prou feines pot aixecar-se del llit. La germana, que està amb ella, explica que es va quedar viuda fa molt poc. Aquesta vegada, la doctora no la deriva a l’hospital. Li recepta un medicament i li recomana no moure’s del llit. Però el pitjor de la nit encara ha d’arribar: un pacient de 57 anys amb un càncer terminal al qual li surt líquid per una ferida. «Vol lluitar, està preocupat per la ferida», comenta la metge. «No vol anar a l’hospital, ha estat fa res. Li he vist bé la ferida i he pactat amb ell que demà sí que anirà a l’hospital», afegeix. A l’ACD els metges veuen molts pacients terminals. Alguns els han de sedar. «Tot i que no ho creguis, per a mi és una part bonica de la meva feina, malgrat que és molt dura. Ajudar que se’n vagin tranquils, i que la família també ho estigui: això és igual d’important que curar algú». Ja són les quatre de la matinada. Els periodistes s’acomiaden ja de Moreno i Tobal, que continuaran la seva jornada quatre hores més. Abans de dir adeu, la doctora no oculta el seu temor davant el que pot venir a partir d’ara: un increment de casos positius de Covid-19 perquè la gent, lamenta, «li ha perdut la por del virus». A més, els dies festius passats, opina, tindran el seu efecte, que s’afegirà al de Nadal. «Veig com estan els bars a rebentar i em preocupo», diu. Els sanitaris temen un altre impacte del virus com el del mes de març, quan durant dies i fins i tot setmanes el més a prop que molts contagiats van estar de les seves famílies va ser a través d’un mòbil i un carregador.