El coronavirus a Catalunya: radiografia de vuit mesos que van canviar el món

¿S’imagina que tots els ciutadans d’una ciutat com Lleida estiguessin afectats per una pesta? Bé, això no ha passat, però la pandèmia de coronavirus a Catalunya ha contagiat ja, des dels seus inicis, 163.594 persones amb data 29 de setembre, més del total de la població de Lleida, on actualment viuen 139.000 habitants. ¿I s’imaginen un barri com la Barceloneta, a Barcelona, on viuen 14.739 veïns, completament arrasat per una malaltia mortal? Els catalans morts per Covid-19 són ja 13.328. Aquestes comparatives serveixen per fer-se una idea del rastre de dolor que està deixant tot darrere un virus encara desconegut. La Conselleria de Salut va notificar el primer cas de coronavirus el 25 de febrer. Era el quart a Espanya: abans se n’havien registrat dos a les Canàries i un a Mallorca. Els periodistes cobrien les rodes de premsa en les quals s’informava d’aquests casos, que es creien aïllats, amb expectació i curiositat. Els experts sanitaris, com el cap de Medicina Preventiva de l’Hospital Clínic, Antoni Trilla, o el llavors secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Joan Guix, insistien a enviar missatges de calma. Trilla, que negava el risc del coronavirus per a Espanya i Catalunya, parlava d’«infodèmia»: l’epidèmia de la informació, una sobreabundància informativa falsa i la seva ràpida propagació entre les persones i mitjans. Guix assegurava que l’eficàcia de les mascaretes era «il·lusòria» i que la seva utilitat «no és real». «Estem absolutament preparats per detectar ràpidament qualsevol cas que pugui sorgir seguint el protocol, que es va actualitzant», assegurava, per la seva banda, la consellera de Salut, Alba Vergés, el 26 de febrer, davant el segon cas de coronavirus detectat a Catalunya. Aquest no va ser un error exclusiu de la Generalitat, sinó que eren els mateixos missatges que, a nivell estatal, s’enviava des del Govern d’Espanya i, en concret, des del Ministeri de Sanitat. I el mateix succeïa en altres països del món. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) no va declarar la pandèmia fins a l’11 de març. Mentrestant, la ciutat xinesa de Wuhan, on es va originar la pandèmia i en la qual viuen 11 milions d’habitants, portava confinada des del 24 de gener. El coronavirus va aconseguir una cosa inèdita en l’actual conjuntura política catalana: una roda de premsa conjunta entre l’Estat i la Generalitat per enviar un missatge unànime de calma davant la celebració del Mobile World Congress, previst per a finals de febrer i que mai va arribar a celebrar-se perquè els empresaris, que no les autoritats sanitàries, li van veure les orelles al llop. Succeïa un parell de setmanes abans, el 12 de febrer. «No hi ha cap raó que ens aconselli prendre cap mesura addicional respecte a cap esdeveniment previst a Barcelona, Catalunya ni a Espanya», deia el Ministre de Sanitat, Salvador Illa, des de l’Hospital Clínic, el centre català que, en un inici, es considerava el referent per tractar els casos positius de coronavirus. Tan sols un mes després, tota la sanitat catalana, incloent-hi la pública i la privada, posaria els seus llits per tractar l’onada de malalts de Covid-19. S’ajornen les altres cirurgies i intervencions, excepte les més urgents (com ictus o infarts), que mai es van deixar d’atendre. S’aixequen hospitals de campanya. El 13 de març, Espanya entrava en estat d’alarma. Que la ciutadania entengués què significava una declaració d’aquest tipus va portar els seus dies. Es va comprendre bé quan, d’un dia a l’altre, la gent va passar a estar confinada a casa seva sense poder sortir. El que va venir després és de sobres conegut: no només queda en evidència la falta de sanitaris i recursos, sinó també els efectes d’una dècada de retallades en la sanitat pública. El virus s’acarnissa amb els avis i, en especial, amb els geriàtrics. La falta de llits i ucis en molts centres fa que molts avis no siguin traslladats i morin a les residències. Aquell confinament que en principi havia de durar dues setmanes es prolonga fins al maig, quan comença la gradual desescalada. Joan Guix dimiteix com a secretari de Salut Pública i l’organisme, en plena pandèmia, es manté sense lideratge durant dos mesos. La «nova normalitat» Que el planeta sencer entra en una nova fase desconeguda ho demostra el fet que la sortida del confinament no obre la porta a una «nova normalitat». El món d’abans queda literalment enrere. L’ús de mascareta, la distància social i la higiene de mans es converteixen en obligacions de la ciutadania. Però no n’hi ha prou només amb això. Els primers rebrots a Catalunya arriben el mes de juny, quan la Generalitat ja havia recuperat totes les competències preses per Sanitat amb l’estat d’alarma. I fa visible defectes de base: per exemple, les males condicions de vida dels temporers a Lleida, als quals els resultava impossible aïllar-se o respectar les quarantenes perquè, si no treballen, no cobren. Al juliol, Salut es veu obligada a confinar Lleida, la seva comarca del Segrià i l’Hospitalet de Llobregat pels seus nous rebrots. Els experts alerten de la falta de rastrejadors. Catalunya, un mes i mig després del final de l’estat d’alarma, continuava ignorant el 75% dels contactes dels casos positius, una mica imprescindible per tallar les cadenes de transmissió. La situació canvia i millora amb l’arribada a Salut Pública de l’epidemiòleg Josep Maria Argimon, el 23 de juliol. Les dades sobre el coronavirus passen a ser clares i transparents, i amb elles, arriba la sensació que, per fi, hi ha ordre a la Conselleria, el treball de la qual al llarg de la pandèmia havia sigut erràtic. Es reforça la vigilància epidemiològica i comencen els cribratges massius a les zones amb brots. Objectiu: el curs escolar Catalunya se centra, especialment, a contenir els brots perquè al setembre sigui possible començar el curs escolar. I ho aconsegueix. En aquests moments, de fet, fins i tot en plena segona onada del virus a Europa, el territori català viu una situació relativament estable: té un risc de rebrot de 163 (que és alt i, a partir de 200, molt alt) i un índex de reproducció (que mesura la velocitat de propagació) de 0,94 (quan està per sota d’un, la perspectiva és encoratjadora). Però, com altres comunitats, Catalunya mira de reüll a Madrid, que encara no ha declarat el tancament de la regió i la situació de la qual es pot expandir. La tardor i l’hivern són incerts. S’ignora com es comportarà la Covid-19 al barrejar-se amb altres virus respiratoris, com la grip. A més, si en la primera onada del virus, eren els hospitals i les seves ucis els que estaven a punt del col·lapse, en aquesta segona ho estan els centres d’atenció primària (CAP), encarregats de la detecció de casos. Aquesta vegada, la majoria dels contagiats són joves i lleus. Però el virus continua sent letal i cada dia moren persones. Si els CAP aguantaran aquesta temporada sense un reforç de personal és una incògnita. Al capdavant, no hi ha certeses, tan sols un horitzó més aviat borrós, a l’espera d’una vacuna que no arribarà fins a l’any vinent.

El coronavirus a Catalunya: radiografia de vuit mesos que van canviar el món

La Covid-19 ha matat, en aquesta comunitat, 13.328 persones: gairebé les mateixes que viuen a la Barceloneta

Actualment, la regió viu una situació estable, però el futur, com a la resta del món, és incert

El més llegit