«M’han operat set vegades de la columna»

Florentino Álvarez (Madrid, 54 anys) pateix mal d’esquena des que va néixer sense una costella i la meitat d’una vèrtebra. En la seva infància havia de dormir en llits d’escaiola, portar cotilla i no podia jugar amb normalitat. Quan ho feia era amb molt esforç. Malgrat això, va patir la incomprensió d’algun professor que el va arribar a anomenar «coll de cigne». Si allò va ser dur, molt pitjor van ser els dolors a partir dels 30 anys. L’esquena se li corbava cada vegada més, de manera que els metges el van avisar que, tret que s’operés per fusionar la columna per artròdesi i amb barres de harringtong (una espècie de ferros i cargols que li sostenen la columna), es quedaria en cadira de rodes. Davant d’això, va decidir operar-se, però el que no va poder anticipar és que la «solució» duraria només nou anys. Després d’una operació complicada, que li va obligar guardar repòs absolut un mes i esperar un any per a la recuperació completa, va notar «millora». Però als nou anys va sentir «un cruixit» i el diagnòstic va ser clar: la pròtesi s’havia trencat i n’hi havien de posar una altra. El problema és que les pròtesis s’han trencat en quatre ocasions més i el cas del Florentino no és l’únic. Després de parlar amb altres pacients ha arribat a la conclusió que «les pròtesis es parteixen molt». Amb tot, cap metge en troba «el motiu». «Jo intueixo que o bé estan mal fetes o bé en el meu cas estan mal posades, però cap doctor m’ho diu amb claredat», explica. Actualment, té una altra barra trencada i un cargol, i el seu últim metge és partidari de treure-li tota l’estructura que li sosté l’esquena, tot i que «implica molt risc». Davant d’això, el Florentino confessa que està «cansat del dolor, cansat de no poder fer el que li agrada i cansat de no saber si l’hauran d’operar una vegada més». La seva vida és molt limitada des del 2018, moment a partir del qual, per aguantar el dia a dia, pren molts medicaments, com la morfina. En aquesta data també va aconseguir la incapacitat permanent, però prèviament va patir el qüestionament del tribunal mèdic. «Em van dir, amb paraules textuals, que els malalts d’esquena ‘estem als llimbs, tenim de tot, però no tenim res’ i ‘us agrada cobrar sense treballar’». «És molt dur que un tribunal, com que et veu caminar, pensi que amb una pastilleta et cures i que li estàs mentint», afegeix. Llistes d’espera Per aconseguir una discapacitat de més del 33%, hi ha molt poques malalties de columna tipificades, per la qual cosa, segons la seva opinió, per obtenir-la, «has d’anar sense braç o sense cames». Al seu torn, ha patit les interminables llistes d’espera; fins al punt que s’ha hagut de traslladar de Madrid a València perquè li fessin «cas». A Madrid li van prescriure una prova que es va demorar anys i a la Unitat del Dolor només va rebre morfina. A València li estan fent infiltracions, radiofreqüència i, «almenys, estan buscant solucions». n

El més llegit