Un conte de vampirs (5): La meva conversa amb el vampir | Text i podcast

Vaig haver d’interrompre l’escriptura i amagar el diari sense explicar el més important del dia perquè el meu pare va aparèixer i em va dir que baixés a sopar, i gairebé m’agafa escrivint just la part en la qual em poso a parlar amb el vampir, que al final de la conversa em va deixar anar sense mossegar-me ni fer-me mal. Érem al carrer, jo assegut al pedrís al costat del garatge mecànic i ell dempeus davant meu amb el llibre de Roald Dahl a la mà. Em va preguntar si m’agradava aquest llibre i li vaig dir que és dels millors però només vaig per la pàgina 56 i que si em deixava anar l’hi regalava, tot i que després tingués problemes amb el meu pare. El meu pla era donar-li el llibre al vampir per salvar-me i explicar al meu pare que se m’havia perdut, i si em castigava que em castigués. Llavors el vampir va somriure. Jo gairebé no m’atrevia a mirar-lo a la cara, però sí que vaig veure que les dents no eren punxegudes com jo creia, sinó que semblaven d’una persona normal. Suposo que els vampirs poden retreure’ls com les serps, que tenen ullals retràctils per injectar el verí a les seves preses. Aquest dibuix és el mecanisme d’uns ullals retràctils de serp. I em va dir: «No, no fa falta que me’l regalis, ja l’he llegit, de fet, té, te’l regalo jo a tu». I quan me’l va donar vaig tenir por que aprofités per agafar-me del canell però no va fer res d’això. Em va donar el llibre, i havia netejat l’escopinada que li van llançar els bruts. Li vaig dir que gràcies, perquè el llibre en realitat era del meu pare i s’enfadaria si se l’emportava, i ell em va dir que mirés a la primera pàgina a veure quin nom sortia. I vaig mirar allà, com m’havia dit, i posava «Rodrigo». Ell va preguntar: «¿Ja saps com em dic?». I jo vaig assentir amb el cap. I em va preguntar si m’ho havia dit el meu pare, i jo li vaig dir que no, però que potser el meu pare no sabia el seu nom. I el vampir em va preguntar: «¿Com està la Marta?». I jo li vaig dir que la meva mare estava molt bé i viu al carrer de Roger de Llúria amb el Mateo i la imbècil de la Carme. «¿Per què et cau tan malament la Carme?», em va preguntar. I li vaig dir que és idiota i es fa caca, que porta bolquer amb tres anys, que ho embruta i ho empastifa tot, que no sap jugar a res i que és una xantatgista que plora quan no li donen els seus capricis. Em va preguntar si és germana meva i li vaig contestar que no, que és del Mateo i una altra senyora amb la qual va estar abans, igual que el meu pare i la meva mare estaven junts i vaig néixer jo, però després es van separar. El vampir volia saber més coses i era preguntaire com jo, i li vaig començar a dir tots els defectes de la Carme, i després em va preguntar com estava el meu pare i allà sí que em vaig espantar. Perquè si jo li havia dit tot això sobre la Carme era per si ell s’encapritxa a anar a segrestar-la, se l’emportava i li xucla la sang, que a mi em trauria un mort de sobre, però una altra cosa és que vulgui saber coses del meu pare. Em va veure que dubtava i em va dir: «¿El teu pare t’ha dit que no has de parlar amb mi?», i jo li vaig dir que no, però era mentida. I ell va dir: «Ja veig que no m’ho vols dir, però no et preocupis, has de respectar el teu pare, a més ell odia la gent mentidera». ¡Així que els vampirs poden llegir el pensament! Això ho vaig pensar, però se’m va escapar, ho vaig dir en veu alta. I ell em va dir: «¿Els vampirs?». I va somriure una altra vegada i no vaig voler mirar-li les dents per si les havia tret i vaig mirar a terra i vaig dir «PERDÓ», però vaig sentir que reia i em va dir que no em preocupés. Es va asseure al pedrís al meu costat i es va aixecar les ulleres de sol perquè li veiés els ulls. Jo creia que serien vermells com els de les rates albines de laboratori però eren normals i marrons. I sense les ulleres de sol em va recordar una mica el meu pare, perquè els vampirs poden adoptar la forma de la gent en qui confies per guanyar-se la teva confiança. «Sí, en certa forma soc un vampir, però no tot el que diuen de nosaltres és veritat». Després va dir una cosa que no recordo bé, però més o menys em va explicar que ell mai havia mossegat ningú i no necessitava fer mal per estar viu, crec que va dir això. I li vaig preguntar de què s’alimentava i em va dir: «Igual que tothom, quan mengem animals morts tots tenim alguna cosa de vampirs, si ho penses». I vaig pensar que el vampir possiblement sí que era més llest que les persones normals, perquè mai s’havia adonat que els animals morts que ens mengem han hagut d’abocar la seva sang. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu I llavors em va dir que havia d’anar-se’n perquè no li agradava estar gaire temps al sol, però que no m’espantés si el veia, que el poble és molt petit i no passa res. Semblava un vell normal i corrent.

Un conte de vampirs (5): La meva conversa amb el vampir | Text i podcast

El meu pla era donar-li el llibre al vampir per salvar-me i explicar-li al meu pare que se m'havia perdut, i si em castigava que em castigués

El més llegit