Abans de tot això el meu germà Samuel entrava i sortia, encara que no tingués feina no parava en tot el dia. Quedava amb els seus amics, anava a concerts i escoltava conferències, participava en mobilitzacions de tota mena. Jo l’avisava cada cop que al supermercat quedava lliure una plaça de reposador, però ell em deia que no pensava participar en el sistema capitalista alienant. Sempre deia alienant. La seva contribució a la nostra economia era recórrer les botigues del barri quan tancaven per recollir menjar a punt de caducar que les normes sanitàries obligaven a llençar a les escombraries. Ell m'explicava les xifres del malbaratament d’aliments, i la veritat és que feien esgarrifar. No té cap sentit que hi hagi tanta gent al món passant gana i que la perversió del sistema produeixi menjar per ser malbaratat. Jo això ho entenia, però no vaig agafar mai res a punt de caducar. Em feia angúnia i fàstic tot i saber que aquells productes eren perfectament comestibles. L’àvia ens havia ensenyat a menjar bé, coses senzilles i bàsiques però mai recollides dels contenidors. A mi, menjar de les deixalles em feia cosa. El meu germà em deia que els meus escrúpols no tenien cap sentit, que si els aliments estaven bé, per quina raó els havíem de descartar i ens havíem de gastar diners en comprar-los, que recollir menjar a punt de ser tirat no era molt diferent d’agafar-lo de les estanteries. Jo el seu raonament el trobava lògic, estava d’acord amb els seus principis. La nostra àvia, que besava el pa quan queia a terra, també ens havia ensenyat a no tirar el menjar, però no em vaig poder treure la mania, em semblava que si començava a alimentar-me dels contenidors em sentiria com rebaixada, com si m’haguessin llimat una mica la dignitat.