El meu germà Samuel i jo vivim en un pis de quaranta metres quadrats a la frontera entre Gràcia i el Guinardó. Quan ens vam emancipar vam passar un temps llogant habitacions en diferents barris de la ciutat, però sovint teníem problemes de convivència que es feien difícils de suportar sense vincles afectius amb els nostres companys de pis. És veritat que amb alguns d’ells vam passar a ser bons amics, però l’amistat no és prou per aguantar les molèsties que provoca qualsevol presència humana. El meu germà no treballa tot i que ja fa temps que es va graduar en una carrera d’aquestes inútils, que ell diu que li serveix per pensar, per sentir-se emancipat del sistema capitalista explotador en què vivim, però el cert és que soc jo la que em faig càrrec de les despeses que havíem de compartir anant a viure junts.