El Verger del Mediterrani (3): L'estiu del 18 (Eddy) | Text i podcast

No és la meva intenció destrossar la història de la Carlota, i menys al tercer capítol, però crec que tinc dret a intervenir per donar l’opinió sobre un tema en què, francament, em sento bastant involucrat. Es tracta de la meva mort. Permetin-me el recurs (no és la primera vegada que llegeixen la confessió d’un cadàver) i guardin-me el secret. A la Carlota no li agradaria saber que vostès ja estan al corrent de les circumstàncies de la meva mort tot i que, observant les seves primeres impressions, em sembla que ja poden haver-se fet una composició de lloc. També he de confessar-los que no explicaré els detalls de la seva acció i no opinaré si el que va fer la Carlota va ser un acte de commiseració o un simple assassinat, un vil, horrorós i egoista assassinat. Em presento aquí, cadàver, doncs, per explicar-los alguna cosa de Carlota Sirvent, de com ens vam conèixer i de com vam arribar al tema que ens ocupa. Ella treballava a la residència de gent gran on estava ingressat el papa. Era auxiliar d’infermeria i, francament, un dels pocs al·licients de les meves visites. L’al·licient més important, per ser exactes. El papa ja no estava per res i veure la Carlota donant-li el menjar o portant-lo al llit em feia arribar una onada de carinyo. Eren, la seva manera de comportar-se, la seva amabilitat, un oasi d’optimisme, la garantia que no tot s’acabava a l’asil que feia olor de pixats, o en les meves classes a l’institut, que no feien olor de pixats, però gairebé. Hi havia un altre món per a mi i la Carlota hi era. La Carlota i el seu fill David, és clar, David Cervantes, que era el cognom del pare del paio aquest, que gairebé no apareixia, no el fill, sinó el pare. Vaig començar a quedar amb ella, em va presentar el xaval, vam anar congeniant i vam acabar junts. Va ser la Carlota qui va trucar a l’institut per informar-me que el papa havia mort, ennuegat, i que justament havia passat quan ella estava en el torn de menjador. Podria haver sospitat, llavors, i confesso que per un moment ho vaig fer, però ella no podia tenir interès en la mort del papa i, si potser l’hagués tingut, podria haver elucubrat moments més senzills, alguna cosa així com ofegar-lo al llit amb un coixí, que és el que surt en moltes pel·lícules, o donar-li una sobredosi de calmants, o una cosa semblant, però no al menjador davant la mirada d’espant de tots els altres. Vaig abandonar aquella escena tan macabra i, al contrari, la vaig veure tan afligida per la mort del papa que encara me'n vaig enamorar més. Després, ja ho saben, van venir els tous dels dits com suros i les rampes i totes les proves i la confirmació de la malaltia i el meu desassossec i la tonteria del terreny al Verger del Mediterrani. I la petició formal que li vaig fer a la Carlota: vull que em matis. Crec recordar que l’hi vaig dir exactament així, i li vaig insinuar que a la residència segur que coneixes mètodes perquè tot sembli accidental o, com a mínim, hi tens accés, jo que sé, al que sigui amb tal de no veure’m ennuegat com el papa. La Carlota es va resistir. No podia contemplar la possibilitat d’aquest tipus d’assistència, o almenys això em va semblar al principi. Fins i tot em vaig posar en contacte, quan encara podia comunicar-me, amb la Carla Poch, una professora amiga meva, de Socials, que estava al corrent dels meus desitjos i que va assegurar que em podia ajudar. La Carlota s’ho va agafar molt malament i, després de dues visites, li va prohibir tornar a casa. «O Carla o Carlota», em va dir. Va ser llavors quan tot es va accelerar. L’estiu del 18. La malaltia avançava veloç i la Carlota també, cap a una mena de deliri. Va deixar de ser l’auxiliar atenta de la residència i es va convertir en una mena de pregadeu, o com es digui la cosa. Es va penjar amb el Tinder i va començar a portar a casa tios cada vegada més estranys, amb tatuatges i coses així. Bé, això m’ho imaginava, és clar, per la seva manera de parlar, que era com veure els tatuatges. Els sentia des de l’habitació i ella cridava més, més del normal, dic, com si volgués assegurar-se que jo la sentia amb els seus amants. Com una mena de venjança fosca, o això em va semblar. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu A finals del 18, em va matar. No puc entrar en els detalls (com havia advertit) perquè jo estava dormint. No recordo (ser cadàver té les seves coses) si estava sedat o què, tot i que alguna cosa d’aquestes hi va haver, i no sé si Carlota estava acompanyada o va fer el treball en solitari. Només sé que abans d’adormir-me, es va acostar, em va besar i em va dir adeu. Un adeu d’aquests que sonen a adeus de veritat. I no sé si ho va fer per commiseració o per assassinar amb premeditació, amb traïdoria, amb un coixí o amb una injecció. El cert és que em va matar, i aquí estic.

El Verger del Mediterrani (3): L'estiu del 18 (Eddy) | Text i podcast

Els plans de la Carlota Sirvent passaven per ocupar un terreny en una urbanització en decadència per instal·lar-hi la seva caravana. Però va arribar l'estiu del 18.

El més llegit