El Verger del Mediterrani (capítol 1) , de Josep Maria Fonalleras

Maria Bellpuig era la propietària del terreny i també vivia allà, a la urbanització. De fet, no era una parcel·la separada, sinó que formava part de la seva pròpia finca, però ens va dir que li sobrava, o una cosa semblant, que abans que s’omplís de rostolls i males herbes preferia llogar-la a algú, «cedir-la», crec que va dir, «sobretot per això, perquè la mantingui neta». La concepció de neteja de Maria Bellpuig tenia molt a desitjar. N’hi havia prou amb mirar la parcel·la (tota sencera) i comprovar que males herbes i rostolls campaven al seu aire. Vivien, ella i el seu marit, en un cobert amb plàstics en lloc de vidres, a les finestres, amb alguna cosa així com una porta estrident d’uralita i un parell de dipòsits enormes d’aigua a l’exterior. El sostre, també d’uralita. Un tot terreny aparcat en el que ella anomenava hort i que només donava, pel que sembla, patates, que és el que dona qualsevol hort, es digui com es digui, i per molt descuidat que el tinguis. Vivien de les patates, em penso, i de negociar amb ferralla. La cosa no donava per més, però a l’Eddy li va semblar bé i no es va atrevir a dir que era un lloc de somni o alguna tonteria d’aquestes, perquè no ho era, ni de lluny, però el lloguer era tan barat que li vaig dir que d’acord. L’hi vaig dir perquè era com donar-li un cigarret al condemnat a mort abans de l’execució. Bé, exagero. No eren les seves últimes voluntats, però gairebé. I em va semblar que estava il·lusionat amb allò de ficar allà la caravana i imaginar que èrem en alguna cosa així com un lloc de somni, un paratge per escapar-se de la ciutat i per escapar, també, dels seus malsons, de la imminent paralització del seu cos. La cosa no donava per més, no només pel que explico de Maria Bellpuig i del seu marit. Fent un volt pels voltants, ja et feies a la idea que això era l’avantsala d’una cosa molt tètrica, d’una cosa molt desolada, d’una cosa molt sinistra. Era una d’aquestes urbanitzacions dels 70 que es van anunciar a so de bombo i platerets per a tots aquells que no eren prou rics per construir-se una mansió en un verger ni prou pobres per no permetre’s el luxe de fugir de la ciutat i tenir una cosa semblant a una segona residència. Algú va tenir la idea de muntar una espècie d’hostal, que era també l’oficina de promoció, amb piscina inclosa com a reclam. Es van vendre poques parcel·les, perquè, per divergències amb l’ajuntament, mai no va arribar el subministrament d’aigua ni l’elèctric, ni van asfaltar els carrers, ni van posar fanals, aquests de llum groguenca. I tot es va anar esfondrant, la idea del Verger del Mediterrani, dic, perquè no hi havia res més per esfondrar. El març del 18, quan vam llogar el terreny, només vivien allà la Maria Bellpuig i el seu marit, en un extrem aïllat d’aquest tristíssim desert de matolls, i una altra família, a prop del que va ser hostal i oficina de promoció, amb la piscina buida, bassals verdosos, rajoles desballestades, ferros rovellats. Una delícia, vaja. Alguna cosa va atraure l’Eddy, potser el sentir-se conforme amb la degradació. Potser no hagués suportat unes vacances en un resort, tots pendents del pobre home desballestat i buit. Allà – ara em sembla intuir-ho – estava preparant el seu final. És una cosa que m’entendreix i, alhora, em calma, m’ofereix una mica de pau, com si estigués donant-me senyals. Insistia en allò d’anar-se’n, «abans d’ennuegar-me», i jo feia veure que no el sentia, perquè ni sabia per on començar ni a qui acudir, i ell pretenia que m’aprofités de les facilitats de treballar en un asil, «perquè allà ho fan tots els dies, ¿no?». És clar que em resistia, com carai ho havia de fer, sinó. Una té la seva moral particular i en aquell temps no entrava en els meus plans. En aquell temps, dic. I alguna cosa em va atraure, a mi també. La pulsió d’una terra irregular, pansida, pedregosa, aspra. Aquest espai abrupte i fantasmal. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu L’Eddy em va dir que el primer que tocava fer era comprar un tancat, «potser de canyís o de bruc o de malla, el que sigui més barat,» perquè quedés clar on començava la nostra «propietat» i on acabava la de Maria Bellpuig. «És important delimitar», va dir, i després em va encarregar que comprés també una porta de fusta per tancar la tanca, «però que sigui bastant gran, perquè hi pugui entrar la caravana». Mai no vam arribar a ficar la ‘rulot’ al terreny. A tot estirar hi vam estar quatre o cinc vegades, amb cadires plegables i una taula de càmping. A l’estiu del 18 tot es va precipitar.

El Verger del Mediterrani (2): El terreny de Maria Bellpuig (Carlota) | Text i podcast

Carlota Sirvent i el seu marit, l'Eddy, decideixen llogar un terreny a la urbanització Verger del Mediterrani. A ell li han diagnosticat una malaltia neurodegenerativa.

El més llegit