El Verger del Mediterrani (1): Els capcirons com suros (Carlota) | Text i podcast

Vist això, sabent el que sé i havent fet el que vaig fer, no crec que sigui forassenyat pensar que tot va començar quan vam llogar aquell terreny. No vull dir que no hagués passat el que va passar, perquè aquestes coses acaben passant tard o d’hora tot i que una no ho vulgui, però potser hauria sigut d’una altra manera o potser no hauria actuat amb tanta determinació si amb l’Eddy, l’Eduardo, però li deien Eddy, no ens haguéssim fixat en el cartell que anunciava terrenys de lloguer en aquella urbanització –Verger del Mediterrani– que tenia poc de mediterrani i res de verger. Però l’Eddy volia que tinguéssim una cosa nostra, tot i que fos llogat, un clos on posar la caravana, «perquè ja em diràs –deia l’Eddy– on cony anirem tu i jo, malament com estic, amb la casa a sobre». Va ser el març del 18, nou mesos abans del que va passar. A finals del 17 és quan li van diagnosticar a l’Eddy allò dels nervis, la malaltia degenerativa dels collons, a ell, precisament a ell, que amb l’aleteig d’una mosca ja s’imaginava tots els mals del món i que tenia símptomes de tot de només llegir-los al suplement de medicina del diari. I aquella vegada anava seriosament. Al principi, no li vaig donar importància, perquè ja estava acostumada als seus atacs ficticis, a les seves manies obsessives, però la cosa es va anar complicant. Va començar amb tremolors als dits. Bé, no exactament tremolors, que això hauria sigut més evident, sinó amb el que ell anomenava «tenir els capcirons com suros». És clar, allò de tenir els dits així em sonava a una més de les seves xacres de mentida. ¿Com dimonis comproves si són de suro o no?». Després va passar dels dits –els tres del mig, a la mà dreta– al canell, i més tard fins al colze, i ja no era només que fossin de suro sinó que s’assemblaven, els símptomes, a petites descàrregues elèctriques contínues, una cosa així com rampes perpètues, com quan se’t queda adormida la mà perquè has dormit en una mala postura o quan se t’adorm una cama, per exemple, quan has estat massa temps asseguda al vàter, tot i que no sé si aquest és un exemple massa edificant. Que no la sents, que sembla que no estigui enllaçada al teu cos, que és una cosa fins i tot hostil. El formigueig es va fer persistent i després ja vam anar al metge i li van fer una mielografia i una fluoroscòpia i no sé quantes ressonàncies i altres coses per l’estil, per descartar el que al final no van poder descartar. La maleïda degeneració, que és una paraula malsonant i lletja, tant com ho és la degeneració en si mateixa. El març del 18, tres mesos després del diagnòstic, l’Eddy encara estava més o menys en condicions. Havia après a viure amb el formigueig (que ja no era només a la mà dreta sinó també a l’esquerra, i als dits dels peus) i començava a adonar-se que, per una vegada en la seva vida, la vegada definitiva, aquella vegada sí, s’anava a enfrontar a un final, al final, una sentència, com diuen a les pel·lícules. O com van dir –que ja és una maleïda mala sort– en el reportatge que vam veure a la tele: un senyor que tenia el mateix que l’Eddy i que va començar a detallar com la malaltia s’anava apoderant d’ell, dels seus nervis i de la seva columna, del seu maluc i de les seves extremitats, «fins que arribi el dia que el coll estigui també obturat i llavors no pugui deglutir i em mori ennuegat per un gra d’arròs o perquè l’aigua se m’ha ficat als pulmons». No és que l’Eddy no sabés el que li anava a passar –es va amarar de la cosa a internet, per descomptat–, però veient-ho així, cara a cara, amb algú com ell, va ser quan va començar a enfonsar-se i a pensar a dir adéu, abans d’ennuegar-se, «com el meu papa». Allò del seu pare, no ho va dir el senyor de la tele, sinó l’Eddy, perquè el seu pare es va morir així, ennuegat, vés si no ho he de saber. I per això va decidir, i m’ho va dir, amb la veu en sordina, però encara audible, i sense haver d’anar encara en cadira de rodes, és a dir, encara amb certes facultats –les mentals, senceres, fent-li voltes al cap–, dic les físiques, que el millor era actuar abans que passessin totes les altres coses. I va ser quan vam decidir llogar el terreny al Verger del Mediterrani, «almenys per disfrutar una mica de l’aire lliure», va dir. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu Aleshores vaig saber, aquell març del 18, que el tros de terra sense més, sense res, que estàvem a punt de llogar, tot i que soni estrany, per ficar allà la caravana, exhalava un no sé que de mort, com si aquell tros de verger que no era verger, i molt menys mediterrani, desprengués una mena d’halo tràgic, una trucada fosca, una atracció cap al buit, cap al no-res.

El Verger del Mediterrani (1): Els capcirons com suros (Carlota) | Text i podcast

Una parella decideix llogar un petit terreny on aparcar la caravana i disfrutar de l'aire lliure després que a un d'ells li diagnostiquin una malaltia incurable

El més llegit