Fogueres (6): Desè pis | Text i podcast

Quan érem petits estar a les fosques no em feia ni fred ni calor, però després que marxés el Xavier era l’única cosa que m’agradava. Encara que fos de dia, abaixava les persianes fins que només s'hi escolava un filet de llum. El Samuel no ho va entendre mai, ell era de llum i de sol, d’obrir les finestres i que entrés l’aire, i es queixava que a casa meva l’aire sempre estava enrarit, com en una mina. Un dia et portaré un canari i què t’hi jugues que es morirà, em va dir una vegada, i jo em vaig tapar amb el llençol fins al nas, quantes hores havia passat al llit sense fer res, només mirant el filet de llum de les persianes a la paret, que feia forma d’espiga. La llum de l’edifici s’havia apagat. No pel temporitzador, sinó de cop, sense avisar, quan només em quedava un pis i mig per arribar a l’àtic. Avançava a les palpentes, amb compte, posant el peu a cada esglaó, i de sobte va ser com tornar al temps de la fosca i l’espiga, a la casa de l’aire enrarit, i el Samuel que em preguntava què m'havia passat amb el Xavier, si ja no érem feliços. I jo tancada en aquella habitació fosca com una mina, sola. I l’habitació era fosca i la fosca m’agradava perquè així no havia de veure res més, només l’espiga a la paret, i no havia de veure el llit, ni la tauleta de nit, ni l’armari amb la lluna a la porta dreta, que abans que marxessim em mostrava cada vegada més blava i que ara em mostrava una dona groga. El Samuel i el Xavier havien estat grans amics des de sempre, fins que el Xavier va marxar perquè jo l’hi vaig demanar. Quan li vaig dir, el Xavier va enfadar-se, com sempre, i va clavar cops de puny a la paret i a les meves galtes i, finalment, quan jo ja m’havia amagat a sota la taula, el vaig sentir que marxava i vaig trucar a un manyà perquè canviés el pany aquella mateixa nit. I després l’alleujament de la fosca, la meva espiga. Cada vegada hi havia més esglaons i eren més drets. Pujava a quatre grapes, amb les mans que tocaven el marbre fresc de terra, com qui puja una piràmide per adorar els déus d’una estrella llunyana. Els records m’amaraven com si fossin pluja. El Samuel en un banc de la plaça, envoltat de nois i d’un cercle de motos. Bevien cervesa i no es molestaven a amagar-les. El Xavier arriba, fa derrapar la moto davant meu, jo torno de classe d’anglès. El saludo amb un somriure, sempre ha estat amable amb mi, però m’agafa els apunts d’una estrebada i els ensenya al meu germà, als seus amics, els fan voleiar com volves de neu, arrenquen les tapes del llibre, riuen, jo torno cap a casa plorant. A vespre el Samuel em diu que només estaven de broma, la mama li clava un mastegot, el llibre, i les classes, són cars. Vaig arribar al replà, que s’estenia sota els meus genolls i les meves mans com un pantà. No sabia dir si estava fred o humit. Potser, a més dels llums, havia rebentat una canonada i ara l’edifici s’inundava. Vaig seure contra la paret i vaig parar l'orella. Se sentia un degoteig d'aigua, cruixits que podien no ser res o podien ser l’edifici ensorrant-se. Em vaig abraçar els genolls i inconscientment vaig buscar l’espiga daurada, però en aquell replà només hi havia foscor i marbre. Quan l'havia vist m’havia semblat llis i fi com la pell d’un nadó, però, en tocar-lo, havia notat a la punta dels dits vetes que feien valls rugoses a la pedra i imperfeccions petites i rodones com un text en Braille. El Xavier se’m va acostar a la festa d’inauguració del pis, era l’únic amic de Samuel dels temps dels globus d’aigua llançats als cotxes, de les motos i les cerveses. Em va saludar com qui saluda un vell amic. Com estàs, et veig molt bé, i em va semblar que tornava a parlar amb el noi dolç amb qui jugàvem les tardes d’estiu, i la por de la violència amb què m'havia arrabassat els apunts i el llibre em va quedar arraulida en un racó. Vaig acceptar la cervesa que em va oferir amb un somriure. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu Quan es va assabentar que estàvem junts, el Samuel va riure. Era cosa del destí, deia. Vaig aixecar-me. Al meu voltant sentia veus antigues. Les rialles del Samuel i el Xavier quan, després del sopar dels divendres, tots dos fumaven al balcó de casa mentre jo recollia la taula i treia les postres de la nevera. El Samuel, de petits, en la nostra bombolla, sempre serem amics a més de germans. Els crits del Xavier, sempre enfadat per qualsevol cosa. I sota de totes aquestes veus, una que vaig trigar a reconèixer. Un fil que de vegades semblava que cantava, que de vegades semblava que plorava, i aquella veu era la meva. Vaig seguir-la amb compte. La veu s'avançava i reculava, però sempre es dirigia cap amunt.

Fogueres (6): Desè pis | Text i podcast

Avançava a les palpentes, amb compte, posant el peu a cada esglaó, i de sobte va ser com tornar al temps de la fosca i l¿espiga, a la casa de l¿aire enrarit, i el Samuel que em preguntava què m'havia passat amb el Xavier

El més llegit