Fogueres (5): Novè pis | Text i podcast

Els pisos s'anaven succeint-se un darrere de l’altre i, si no hagués sabut que l’edifici només en tenia 12, hauria pensat que s'enfilava fins a la lluna. Tots eren iguals, amb dues portes de fusta tan vermella que semblava negra i la porta de l’ascensor al mig de tots dos. Encara que a la majoria no hi semblava haver ningú, de vegades m’arribava el plor d’un nen o veus apagades. Potser el Samuel també havia marxat. Potser ens havíem creuat l’estona que vaig estar-me a les oficines. Potser ja feia dies que era fora. Segurament no s’imaginava que vindria i, encara que s’ho hagués imaginat, potser igualment havia decidit marxar, com aquella vegada que m’havia trobat a casa, estirada a terra, amb els ulls fixos al llum del passadís. Més tard em va dir que veure’m així li havia fet ràbia i que per això havia marxat. I jo, al cap d’unes hores, em vaig alçar i vaig anar a la feina i vaig intentar tornar a entrar a la roda. Al novè pis em van espantar un cops com d’algú colpejant una planxa de metall. Em vaig recordar de la portera, que m'havia dit que l’ascensor no funcionava i que s'hi havia quedat gent atrapada a dins. M’hi vaig acostar. Els cops sonaven més forts. Quan van parar, vaig contestar picant la porta de metall. Em van respondre de seguida, picant i cridant. No sabia com obrir la porta, ni si trobaria la cabina de l’ascensor o el forat, negre com una tràquea. Potser em passaria com al nostre oncle, que reparava ascensors, i que va perdre una mà quan un ascensor va precipitar-se forat avall. No portava res a sobre que pogués ajudar-me a fer palanca i obrir-lo. Entre les portes hi havia un forat tan petit on només vaig poder encabir un dit i, a poc a poc i fent molta força, vaig anar fent el forat més gran i hi vaig ficar les mans; les portes es van obrir de cop i es van quedar com mortes, fluixes com una mandíbula. Només veia un terç de la cabina i un tros de la gent que s’hi havia quedat atrapada, dues cames blanques amb sandàlies i dues cames més petites, tortes i amb vambes. El propietari de les cames petites i tortes va posar el cap arran de terra i em va cridar mentre m’assenyalava amb el dit, els bombers, els bombers. L’altra persona, una noia, també va ajupir-se i quan em va veure va fer una ganyota. –No són els bombers, Lluc. El nen va esclafir a plorar i la noia va incorporar-se i va abraçar-lo fins que es va tranquil·litzar. –Us puc ajudar a sortir. –No –va dir la noia. S’havia assegut amb el nen i ara li tornava a veure-li només les cames-. Ni de conya. Esperarem que vinguin els bombers. Ja fa més de tres hores que esperem. Estaran a punt d’arribar, segur. Fa estona que quan pitjo el botó d’ajuda no contesta ningú. Això és que estan venint, ¿no? La veu li tremolava. Vaig pensar en el meu tiet, però també en les advertències de la tele, i els vaig explicar el que sabia. Li vaig preguntar si tenia mòbil i si havia pogut contactar amb algú. El tenia, però sense cobertura des que havien entrat a l’ascensor. –Sempre passa i és una murga. –Si vols puc intentar trucar a algú. Sospitava que, com havia dit l’avi, no funcionaria. La noia em va passar el telèfon pel forat i va enretirar la mà de seguida. Va posar el cap arran de terra per mirar-me mentre trucava i es va mossegar el polze. No va funcionar, les trucades, fossin on fossin, es tallaven i internet estava caigut. Vaig tornar el telèfon a la noia, que va sospirar i va arrufar les celles com si volgués posar-se a plorar. Em va dir que els seus pares els havien trucat feia molta estona. Els havien demanat que anessin al pavelló esportiu del barri, que era només a dos carrers de l’edifici, i que els esperessin allà. La mare semblava molt nerviosa, va dir la noia, i va esclafir a plorar i el nen, també. Entre sanglots, va dir que no sabia què fer, que havia agafat l’ascensor per anar més ràpid, que tenien por perquè no venia ningú. ► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu relats d’estiu Els vaig dir que no passaria res i vaig allargar els braços, que van quedar dins de la cabina. La noia em va donar el nen, el vaig agafar amb compte i el vaig treure. El vaig deixar a terra i el nen va caure, com si hagués fet un gran esforç. La noia va respirar fons i va sortir amb els ulls tancats i les cames primer. Es va deixar anar com una serp despenjant-se d’un arbre, el pes de les cames la va empènyer cap avall, però va alçar-se de seguida. –¿I ara què fem? –em va preguntar. Haig d’anar a veure si el meu germà ha marxat, els vaig dir. La noia va tornar a mossegar-se el polze. El seu germà l'estirava la bossa. Nosaltres anirem a buscar els nostres pares, em va dir finalment, i van baixar les escales amb uns passos que semblaven pluja.

Fogueres (5): Novè pis | Text i podcast

Potser el Samuel també havia marxat. Potser ens havíem creuat l'estona que vaig estar-me a les oficines. Potser ja feia dies que era fora

El més llegit