Vaig deixar enrere la porta de metall, que es va tancar sense fer soroll. No m’arribava cap soroll de fora ni de la porteria, amb cada esglaó que pujava sentia la llet bellugant-se a l'ampolla i els meus esbufecs. Vaig passar de llarg l’entresol i el principal. El primer pis eren unes oficines. Ho sabia per totes les vegades que havia passat davant de l’edifici. Ho havia fet algunes vegades, encara que no em vingués de passada, i llavors mirava cap amunt i veia la gent treballant. Si m’aturava podia veure com la pantalla de l'ordinador se’ls reflectia a les ulleres, i la llum dels fluorescents, que encara que fos de dia pintava els treballadors de groc com si estiguessin malalts del fetge. Aleshores em preguntava com li aniria, al Samuel, però llavors encara em coïa que aquell dia m'hagués deixat al passadís, i llavors em tornava a posar en marxa i gairebé corria fins a casa. Em preguntava si mai podria perdonar-lo, nosaltres, que sempre ens havíem portat tan bé, que quan tornàvem a casa de l’escola fèiem torns per xutar les pedres que trobàvem pel camí. Una vegada el Samuel va xutar-ne una tan fort que em va fer sang al cap. No vaig plorar i una gota de sang va relliscar-me com una llàgrima pel front i el Samuel em va acompanyar a l’ambulatori, on van posar uns punts de paper i una mica de mercromina, i em va fer prometre que no diria a ningú que havia estat ell.